«Amb Drames rurals, el 1902, [Caterina Albert] havia iniciat un estil narratiu intens, concentrat, que era, sobretot, el resultat dels principis estètics de la narrativa modernista: la temàtica rural i el tractament cercaven de potenciar, no pas l'anàlisi naturalista, sinó la visió sintètica o, millor, simbòlica de la realitat humana.

Així, moltes de les seves narracions s'acosten als temes de la crònica negra: violència, crims, venjances, etc., amb l'objectiu, però, de traduir el drama humà, l'horror davant del dolor i de la mort; i, al capdavall, la impossibilitat de l'home d'escapar del seu destí. Veu, en els conflictes de la ruralia, l'autenticitat humana que l'artifici ciutadà amaga.»

Jordi Castellanos