«Era ben bé la veu de la melancolia vesànica que l'havia anat devorant en aquella soledat. El seu amor propi, la falsa noció del seu valer i fins del seu destino a la terra, aquella vanitat, en fi, preludi de tantes i tantes vesànies en embrió, amb l'excitació soferta llavors del desengany de Madrid, havia pres totes les proporcions de l'orgull satànic que caracteritza, ben sovint, els primers deliris d'aquesta mena de boigs. El seu orgull l'havia divorciat de tots els mortals. Per a ell tots els homes eren necis o malvats: d'altra manera, no l'haurien engrillonat llavors de lo de les Delícies, estafat, burlat, escarnit, darrerament a la Cort. El fet tot particular de l'Adela, coincidint amb aquell estat de desviació mental, el va conduir igualment a generalitzacions calumnioses per a les dones: totes les veia maturrangues, vicioses, indecents. Fora d'ell, al món, no hi havia res de pur, d'intel·ligent ni d'honrat; la societat en massa era un munt de fems, indigne que ell li dediqués la mirada... Per aquell camí va seguir encara bona estona, abusant de la paciència del meu pare, que se sentia travat per una amistat antiga i per aquella abnegació peculiar de la nostra classe que ens és tan poc reconeguda; fins que, arribada la sedació, amb el cansament físic li va lligar la llengua i el va fer caure, altra vegada aclaparat, a la cadira. Llavors, el meu pare, com qui enfonsa amb suavitat un bisturí per arribar a un filet nerviós sense malmetre'l, va acudir a records de sentiment, exposats amb la majora dolçor, per tocar la fibra de sensibilitat moral que quedés viva encara en aquell ser. Era un procediment tan ben indicat com a qualsevol altre. La rauxa havia estat leve, i va semblar que el meu pare havia encertat.»

Frag. de La bogeria de Narcís Oller