«Vaig treure el nas per la pota de la cadira i vaig veure centenars de peus de bruixa que sortien per les portes de la Sala de Ball. Quan ja havien sortit totes i el lloc estava en silenci absolut, vaig començar a moure'm cautelosament pel terra. De sobte em vaig recordar d'en Bruno. Segur que també havia de ser per allí, en algun racó.

-Bruno! -vaig cridar.

No esperava pas que fos gens capaç de parlar ara que m'havia tornat ratolí, i d'aquí que tingués un xoc mortal quan vaig sentir la meva veu, la meva pròpia veu, més aviat alta, perfectament normal, que sortia de la meva boca diminuta.
Era fantàstic. Estava impressionat. Ho vaig tornar a provar.

-Bruno Jenkins, on ets? -vaig cridar-. Si em sents, fes-me un crit!»

Fragment de Les bruixes, de Roald Dahl