La Cel·la U
La primera vegada que van robar a casa va ser el nostre veí Osita, que va entrar per la finestra del menjador i es va endur el televisor, el vídeo i les cintes de Purple rain i de Thriller que el meu pare havia portat dels Estats Units. La segona vegada que van robar a casa va ser el meu germà Nnamabia, que va fingir que algú hi havia entrat i s'havia endut les joies de la mare. Era diumenge. Els pares havien anat a la nostra ciutat natal, Mbaise, a visitar els avis, i en Nnamabia i jo vam anar sols a missa. Ell va conduir el Peugeot 504 verd de la mare. Vam seure junts a l'església, com solíem fer, però no ens vam clavar cops de colze ni vam riure per sota el nas tot veient un barret lleig o un caftà desfilat, perquè en Nnamabia se'n va anar sense badar boca al cap de deu minuts. Va tornar just abans que el capellà digués «La missa s'ha acabat. Aneu-vos-en en pau». Em vaig ofendre una mica. Vaig suposar que havia sortit a fumar o a veure alguna noia, perquè per un cop tenia el cotxe per a ell sol, però com a mínim em podria haver dit on anava. Vam tornar a casa en silenci. Quan va estacionar a la nostra llarga entrada, em vaig aturar per agafar algunes flors d'ixora mentre en Nnamabia obria la porta principal. Vaig entrar i me'l vaig trobar palplantat al mig de la sala.
—Ens han robat! —va exclamar en anglès.
Vaig tardar un moment a entendre-ho i a visualitzar l'escampall de la sala. Fins i tot llavors em va semblar que la manera com estaven oberts els calaixos tenia un cert aire teatral, com si s'hagués fet per impressionar qui ho descobrís. O potser era senzillament que coneixia molt bé el meu germà. Més tard, quan els pares van arribar a casa i els veïns van començar a aplegar-se per dir ndo, fer petar els dits i arronsar les espatlles, em vaig asseure tota sola a la meva habitació i em vaig adonar de què m'anguniejava: havia estat en Nnamabia. Ho sabia. I el meu pare també ho sabia. Va assenyalar que les lames de les finestres s'havien obert des de l'interior, en lloc de l'exterior (en Nnamabia era massa llest per haver fallat en això, potser havia hagut de córrer per tornar a l'església abans que acabés la missa), i que el lladre sabia exactament on trobar les joies de la mare: al racó esquerre del seu bagul metàl·lic. En Nnamabia va fitar el pare amb un posat dramàtic, ferit.
—Sé que us he causat a tots dos un terrible dolor en el passat, però no abusaria mai de la vostra confiança d'aquesta manera.
Ho va dir en anglès, fent servir paraules innecessàries com «terrible dolor» i «abusar», com solia fer quan es defensava. Llavors va sortir per la porta del darrere i no va tornar a la nit. Ni la nit de l'endemà. Ni la següent. Va aparèixer dues setmanes més tard, demacrat, fent pudor de cervesa, plorós, i va dir que ho sentia molt i que havia empenyorat les joies als comerciants hausa d'Enugu i que s'havia polit tots els diners.
—Quant et van donar pel meu or? —va preguntar la mare. I quan li va respondre, ella es va posar les mans al cap i va cridar—: Oh! Oh!Chi m egbuo m! Nostre Senyor m'ha mort!
Era com si pensés que el mínim que podia haver fet en Nnamabia era aconseguir-ne un bon preu. Vaig voler pegar-li. El pare va demanar a en Nnamabia que escrigués un informe: com havia venut les joies, en què s'havia gastat els diners, amb qui els havia gastat. Jo no creia que en Nnamabia digués la veritat, i tampoc creia que el pare s'ho pensés, però al meu pare professor li agradaven els informes, les coses per escrit i ben documentades. A més, en Nnamabia tenia disset anys i una barba ben cuidada. Vivia en aquell espai que queda entre l'institut i la universitat i era massa gran per assotar-lo. Quina altra opció tenia el pare? Quan en Nnamabia va enllestir l'informe, el va desar a la calaixera d'acer de l'estudi on guardava els nostres papers de l'escola.
—Que fos capaç de fer tant de mal a la seva mare... —va ser el darrer comentari del pare, amb un fil de veu.
Però en Nnamabia no havia tingut la intenció de ferir-la. Ho havia fet perquè les joies de la mare eren l'únic objecte de valor de casa: una col·lecció de peces d'or massís reunides al llarg de tota una vida. I també perquè ho feien els fills dels altres professors. Era temporada de robatoris al nostre pacífic campus de Nsukka. Els nanos que havien crescut mirant Barri Sèsam, llegint Enid Blyton, menjant cereals per esmorzar, anant a l'escola primària del personal de la universitat amb sandàlies marrons ben embetumades ara foradaven les mosquiteres de les finestres dels veïns, obrien les lames de vidre i s'hi esquitllaven per robar televisors i vídeos. Coneixíem els lladres. El campus de Nsukka era un lloc tan petit, amb les cases adossades en carrers arbrats, separades només per arbustos baixos, que era impossible no conèixer els lladres. Tot i això, quan els pares coincidien al club de professors, a l'església o en una reunió de la facultat, seguien lamentant que la gentussa de la ciutat vingués al seu campus sagrat a robar.
Els nois que robaven eren els populars. Al vespre conduïen els cotxes dels seus pares, amb els seients cap enrere i els braços estirats per arribar al volant. L'Osita, el veí que ens havia robat el televisor tan sols unes setmanes abans de l'incident d'en Nnamabia, era àgil i guapo, amb un aire sinistre, i caminava amb la gràcia d'un gat. Sempre portava les camises perfectament planxades. Jo solia observar-lo a través dels arbustos; el veia, tancava els ulls i me l'imaginava caminant cap a mi, per reclamar-me com a seva. Ell no es va fixar mai en mi. Quan ens va robar, els pares no van anar a casa del professor Ebube a reclamar-li que exigís al seu fill que ens tornés les coses. Van afirmar públicament que havia estat gentussa de la ciutat. Però sabien que havia estat l'Osita. L'Osita era dos anys més gran que en Nnamabia; la majoria de nois que robaven eren una mica més grans que en Nnamabia, i potser per això ell no havia robat a casa de ningú altre. Potser no se sentia prou gran o prou preparat per robar res més enllà de les joies de la mare.
En Nnamabia era clavat a la mare, amb la pell clara com la mel, els ulls grossos i una boca generosa perfectament corbada. Quan la mare ens duia al mercat, els venedors cridaven «Ei! senyora, per què ha malgastat la pell clara en el nen i ha deixat la nena tan fosca? Què en farà, un nen, de tota aquesta bellesa?». Ella reia, alegre i trapella, com si assumís la responsabilitat de la bellesa d'en Nnamabia. Quan, als onze anys, ell va trencar la finestra de la seva classe amb una pedra, la mare li va donar diners per canviar-la i no ho va explicar al pare. Quan, a segon, va perdre uns llibres de la biblioteca, la mare va assegurar a la tutora que els havia robat el criat. Quan, a tercer, sortia d'hora cada dia per anar a catequesi i va resultar que no hi havia anat ni una sola vegada i per tant no podia fer la comunió, la mare va informar els altres pares que tenia malària el dia en qüestió. Quan va agafar la clau del cotxe del pare i la va estampar en una pastilla de sabó que el meu pare va trobar abans que en Nnamabia pogués portar-la a un serraller, ella va suggerir vagament que només experimentava i que allò no volia dir res. Quan va robar les preguntes d'un examen de l'estudi del pare i les va vendre als seus alumnes, ella el va escridassar, però després va comentar al pare que en Nnamabia tenia setze anys, malgrat tot, i que en realitat li haurien de donar més setmanada.
No sé si en Nnamabia es va penedir d'haver robat les joies. Per la seva cara amable i somrient, no sempre podia saber què sentia realment el meu germà. I no en vam parlar. Tot i que les germanes de la mare li van enviar les seves arracades d'or, tot i que ella va comprar un conjunt d'arracades i penjoll a la senyora Mozie, la dona glamurosa que importava or d'Itàlia, i va començar a visitar casa seva un cop al mes per pagar-ho a terminis, no vam parlar mai, després d'aquell dia, del fet que en Nnamabia li hagués robat les joies. Era com si fingir que ell no havia estat li oferís l'oportunitat de tornar a començar. Podríem no haver esmentat mai més el robatori si no haguessin detingut en Nnamabia tres anys més tard, a tercer de carrera, i no l'haguessin tancat a la comissaria.
Era la temporada dels cultes al nostre pacífic campus de Nsukka. Era l'època en què tota la universitat era plena de rètols que deien, en negreta, «DIGUES NO ALS CULTES». Els Destral Negra, els Bucaners i els Pirates n'eren els més coneguts. Potser en el passat havien estat germandats afables, però havien evolucionat i ara se les coneixia com a «cultes»; joves de divuit anys que havien arribat a dominar els moviments dels videoclips de rap dels Estats Units feien estranyes iniciacions secretes que de vegades deixaven un parell de morts a Odim Hill. Les pistoles, les lleialtats torturades i les destrals s'havien tornat habituals. Les guerres entre cultes eren el pa de cada dia: un noi mirava amb lascívia una noia que resultava ser la xicota del cap dels Destral Negra, i quan aquell noi anava més tard a un quiosc a comprar tabac, era apunyalat a la cuixa, i aquest noi resultava que era membre dels Bucaners, i així els seus companys bucaners anaven a una cerveseria i disparaven contra el primer destral negra que enxampaven a l'espatlla, i l'endemà un membre dels Bucaners era assassinat a trets al menjador, i el seu cos es desplomava sobre els bols d'alumini de la sopa, i aquella nit un destral negra era assassinat a destralades a la seva habitació de la residència masculina, i el reproductor de CD quedava esquitxat de sang. No tenia cap sentit. Era tan poc normal que de seguida va esdevenir normal. Les noies es quedaven a les habitacions de la residència després de les classes i els professors tremolaven, i quan una mosca brunzia massa fort, tothom s'espantava. Així que van trucar a la policia. Van creuar el campus a tota velocitat amb els seus Peugeot 505 blaus atrotinats, les pistoles rovellades apuntant des de les finestretes i mirant els estudiants amb cara de pocs amics. En Nnamabia va tornar a casa de les classes rient. Opinava que la policia s'hi hauria d'esforçar més; tothom sabia que els nois dels cultes tenien pistoles més modernes.
Els pares es van mirar la cara enriolada d'en Nnamabia amb silenciosa preocupació i vaig saber que ells també es preguntaven si era membre d'algun culte. De vegades em semblava que sí. Els nois dels cultes eren populars i en Nnamabia ho era molt. Els nois el cridaven pel seu sobrenom, «el Funk!», i feien encaixades cada cop que passava; les noies, especialment les populars Big Chicks, l'abraçaven massa estona quan el saludaven. Anava a totes les festes, les tranquil·les del campus i les salvatges de la ciutat, i era el tipus de noi faldiller que també és molt home, el tipus de noi que fumava un paquet de Rothman al dia i tenia fama de ser capaç de polir-se un paquet de cerveses Star d'una tirada. Altres vegades pensava que no era membre de cap culte, perquè era molt popular i semblava que el seu estil anava més amb fer-se amic de tothom i no enemistar-se amb ningú. I no n'estava del tot convençuda, tampoc, que el meu germà tingués el que calia, ja sigui valor o inseguretat, per unir-se a un culte. L'única vegada que li vaig preguntar si era membre d'un culte, em va mirar amb sorpresa, amb les seves llargues i espesses pestanyes, com si jo ja ho hagués de saber, abans de respondre: «I tant que no». El vaig creure. El pare el va creure, també. Però el fet que nosaltres el creguéssim importava poc, perquè ja l'havien detingut i acusat de pertànyer a un culte. Em va dir aquest «I tant que no» quan el vam visitar per primer cop a la comissaria on l'havien reclòs.
El que va passar és el següent. Un dilluns plujós, quatre membres d'un culte van esperar a la porta del campus i van atacar una professora que portava un Mercedes vermell. Li van posar una pistola a la templa, la van obligar a sortir del cotxe i se'l van endur fins a la Facultat d'Enginyeria, on van disparar a tres nois que sortien de classe. Era migdia. Jo era en una aula propera i, quan van retronar els espetecs, el nostre professor va ser el primer de sortir corrents. Es van sentir crits forts i, de sobte, les escales es van omplir d'estudiants que s'empenyien sense saber en quina direcció calia córrer. A fora, tres cossos jeien a la gespa. El Mercedes vermell va fugir derrapant. Molts estudiants van fer precipitadament les maletes i els conductors d'okada els van cobrar el doble de la tarifa habitual per dur-los a l'aparcament. El vicerector va anunciar que se suspenien totes les classes de la tarda i que no es podia sortir de casa passades les nou del vespre. Per a mi, aquesta mesura no tenia gaire sentit, ja que el tiroteig havia passat a plena llum del dia, i potser tampoc no tenia sentit per a en Nnamabia, perquè el primer dia del toc de queda no era a casa a les nou ni va tornar a la nit. Vaig suposar que s'havia quedat a casa d'algun amic; al cap i a la fi, no sempre tornava a casa. L'endemà al matí, un guarda de seguretat va venir a informar els pares que havien detingut en Nnamabia en un bar amb uns nois dels cultes i que se l'havien endut en una furgó cel·lular.
—Ekwuzikwana! No digui això! —va cridar la mare.
El pare li va donar les gràcies amb calma. Vam anar amb cotxe a la comissaria de la ciutat. Allà, un agent que rosegava el tap brut d'un bolígraf va fer:
—Vol dir aquells nois dels cultes que van arrestar ahir a la nit? Els han dut a Enugu. Un cas molt greu. Hem d'aturar aquesta història dels cultes una vegada per totes!
Vam tornar al cotxe i un nou temor ens va tenallar. Nsukka, el nostre campus lent i aïllat, i la ciutat, encara més lenta i aïllada, era manejable; el pare coneixia el superintendent de policia. Però Enugu era un lloc anònim, la capital de l'estat amb la Divisió Mecanitzada de l'Exèrcit nigerià i el comandament de la policia i els vigilants de trànsit a les cruïlles concorregudes.
Era on la policia podia fer el que tenia fama de fer quan estava sota pressió per produir resultats: matar gent.
La comissaria d'Enugu es trobava en un extens recinte envoltat de murs ple d'edificis; cotxes malmesos i polsegosos s'amuntegaven al costat de l'accés, prop del cartell que deia oficina del comissari de policia. El pare va conduir cap al bungalou rectangular de l'altre extrem del recinte. La mare va subornar els dos policies del taulell amb diners i arròs jollof i carn, tot a dins d'una bossa negra impermeable, i ells van deixar que en Nnamabia sortís de la cel·la i s'assegués amb nosaltres en un banc sota una xeflera. Ningú no va preguntar per què havia sortit aquella nit si sabia que s'havia imposat un toc de queda. Ningú no va mencionar com n'era d'irracional que la policia entrés en un bar i arrestés tothom, fins i tot el cambrer. En lloc d'això, vam escoltar en Nnamabia. Es va encamellar al banc de fusta, amb una carmanyola d'arròs i pollastre al davant, els ulls brillants d'expectació: un artista a punt d'actuar.
—Si governéssim Nigèria com aquesta cel·la —va explicar—, no tindríem problemes en aquest país. Tot està ben organitzat. La nostra cel·la té un cap que es diu general Abacha i té un segon de bord. Quan hi entres, els has de donar diners. Si no, estàs venut.
Top