Llegir un fragment de
El despertar

 

 

L'Imogen em va sacsejar el braç, assenyalant amb el cap la porta de l'aula.

—Per fi un tio bo —va xiuxiuejar.

No anava errada. El noi que estava dret a l'entrada de l'aula de la senyora Wells era guapíssim. D'un guapo que pensaves: «Ni tan sols hauria de venir a la nostra escola».

—Benvingut a l'Institut Fordham, Noah —va dir la senyora Wells—. Pots seure allà. —Va assenyalar la cadira buida del meu costat i l'Imogen em va agafar el braç amb força—. Scarlett i Imogen, aquest curs teniu gairebé les mateixes assignatures que en Noah, o sigui que, sisplau, ensenyeu-li l'escola i feu-lo sentir com a casa.

A l'Im se li va il·luminar el rostre.

—Per descomptat.

«Bona sort, Noah».

El noi es va acostar al nostre pupitre del fons de l'aula, absorbint l'atenció de tots els presents i posseint l'espai amb la seva presència, però amb la mirada clavada en mi. Em vaig regirar a la cadira, sentint com se m'encenia la cara. Feia pinta de ser més gran, per la parsimònia amb què caminava, amb un aire de «m'és igual tot».

—Hola —va dir, encara mirant-me només a mi.

—Hola. Em dic Scarlett, i ella és l'Imogen —vaig dir, assenyalant la meva millor amiga—. Pel que es veu, som les teves guies.

—Gràcies —va respondre. Quan parlava, encara semblava més gran. Pronunciava cada paraula molt més clarament del que ho feien la majoria dels estudiants de l'institut—. Però aquesta escola és tan petita que dubto que ningú s'hi pugui perdre.

—Tens raó! —va fer l'Imogen, inclinant-se sobre el pupitre perquè en Noah la pogués veure darrere meu.

En Bobby es va girar a la seva cadira.

—T'agrada la lluita lliure, Noah?

En Noah va arrufar el front. Jo vaig alçar la mà.

—En Bobby és un friqui dels espectacles de lluita lliure de la tele, no t'està proposant un combat.

—Evidentment que no —va corroborar en Bobby—. Fas cara de saber-te defensar.

En Noah va somriure.

—Justament per defensar-me vaig acabar expulsat de l'últim institut.

No semblava el tipus de noi que es fica en baralles, però, ben mirat, feia cinc segons que el coneixia. Potser era repetidor.

—Quants anys tens? —vaig preguntar—. Sembles més gran de quinze o setze.

—En tinc setze —va respondre—. I tu?

—També.

—Els acaba de fer —va intervenir l'Imogen. Veure's ignorada clarament li estava fent pujar la mosca al nas—. Jo també en tinc setze.

Jo tenia ganes de fer un gest de desaprovació girant els ulls en blanc. Com si el noi l'hagués de seduir sobre el pupitre només perquè feia una mica més de temps que tenien la mateixa edat!

—Sí, jo els vaig fer el mes passat —vaig explicar.

Encara sense fer cas de l'Imogen, en Noah va dir:

—El mes passat també va ser l'aniversari del meu germà. Quin dia els fas, tu?

—El tretze. Gràcies a Déu que aquest any no ha caigut en divendres.

Ell va riure.

—Ets supersticiosa?

Vaig assentir una sola vegada amb el cap.

—Moltíssim. No passo per sota les escales ni pel costat de gats negres. Saludo les garses, depenent de quantes n'hi hagi, és clar, i em tiro sal per damunt de l'espatlla. —Ell va alçar una cella. Jo vaig arronsar les espatlles—. Els meus pares també són força supersticiosos. I suspicaços.

—Caram! —va fer ell—. Bé, no saps mai què et pots trobar en aquest món infestat de perills.

«Què et pots trobar en aquest món infestat de perills». Déjà vu. Ja havia sentit algú dient això, però no vaig saber ubicar-ho.

El timbre va sonar, i vaig fer un bot de l'ensurt.

—A punt per a literatura anglesa? —vaig preguntar a en Noah, fent cas omís de la sensació estranya que s'havia apoderat de mi.

—No gaire. Seuràs al meu costat, oi? Ets la meva guia turística, al capdavall.

L'Imogen va marxar abans que nosaltres a grans gambades, de mala lluna perquè en Noah no li besava els peus.

Vaig somriure.

—I tant!

 

 

—On vivies abans de mudar-te? —vaig preguntar a en Noah mentre ens dirigíem a la classe següent.

Durant els cinquanta minuts de la classe de literatura, en Noah m'havia interrogat incansablement. Com si intentés descobrir fins a l'últim detall que hi havia per saber. Els alumnes nous no acostumaven a ser tan xerraires. Però a mi m'agradava, i també volia saber-ho tot d'ell.

—A Hayling Island.

—Guai! Com és, tot allò?

—Petit —va respondre.

Jo havia estudiat aquella zona a geografia, quan havíem parlat breument de les illes britàniques. Realment era molt petit.

—I per què vas venir a Bath?

—Per la feina del pare. Hayling no era gaire divertit, o sigui que m'alegro de ser aquí.

Havíem arribat a l'ala de ciències, i em vaig girar cap a ell.

—Doncs jo també me n'alegro, que hi siguis.

Els ulls se'm van obrir fins al punt de fer-me mal. «Per què carai he dit això en veu alta?». Em vaig estremir. No podies dir a un noi de manera tan directa que t'agradava una mica, sobretot si només feia una hora que el coneixies.

Ell es va passar una mà pels cabells rossos per apartar-se'ls del front, i va somriure. Els seus ulls blaus van guspirejar. Van guspirejar, amb totes les lletres. Jo em pensava que m'anaven els tios alts, morens i guapos, però, sens dubte, de sobte m'anaven els tios alts, rossos i guapos. La seva mandíbula semblava esculpida en pedra, i els llavis... Carai, aquells llavis haurien fet sospirar qualsevol noia!

Va abaixar la mirada cap a mi, perquè ben bé em passava un cap.

—M'alegro que te n'alegris.

Xuclant-me els llavis entre les dents, vaig fer un passet enrere. M'agradava, era obvi, però semblava estar perillosament a punt de fer-me un petó, i jo no hi estava preparada en cap sentit.

Ens van cridar a classe i en Noah es va asseure al meu costat. Els becs de Bunsen eren sobre la taula, i allò volia dir que hauria de parar atenció de debò perquè semblava que faríem un experiment. No m'agradava gens, fer-ne.

—Ets bo en química? —li vaig preguntar.

Ell va riure per sota el nas.

—Ara podria fer un acudit dolent. Sí, me'n surto.

—Perfecte, perquè jo soc un desastre. Suspendré estrepitosament. No sé per què continuen fent-me venir. Em penso que la meva simple presència abaixa el nivell de la resta de la classe.

En Noah va riure.

—Exagerada!

—Ui, ja ho veuràs!

—Seieu, sisplau —va dir el senyor Gregor—. Benvingut, Noah. Has après a...?

I aquí va ser on vaig desconnectar. No podria estar menys interessada en la química ni fent-ho expressament. N'havia après més mirant The Big Bang Theory que no pas a classe.

Vaig tornar a connectar quan en Noah va abocar alguna cosa en una proveta.

—I llavors això per a què ho volem? —li vaig preguntar, assenyalant amb el cap el bec de Bunsen.

—És ben cert que la ciència no t'agrada gens, oi?

—Gens.

—A mi tampoc, de fet. Hi ha massa coses inexplicades que la ciència no sap respondre.

—En què creus?

Ell va arronsar les espatlles.

—Encara no ho sé. Però tot i que la ciència no m'agradi, sí que l'entenc, o sigui que mentre faig l'experiment te l'aniré explicant i tu pots prendre apunts. A veure si et puc ajudar a aprovar l'assignatura.

«Ja. Un cop més, bona sort, Noah!».

Vaig destapar el bolígraf i vaig intentar concentrar-me en el que deia més que no pas en la seva veu greu i el seu somriure burleta que em deixava embadalida. De cap manera no em podria ajudar amb la química..., em refereixo a l'assignatura.

Mentre feia l'experiment, els seus ulls em miraven cada dos per tres, com si jo fos la cosa més interessant del planeta, com si li fes por que m'assassinessin si deixava de mirar-me.

Es va girar cap a mi un cop va haver acabat els preparatius.

—Explica'm alguna cosa de tu.

—Se suposa que hauríem d'intentar que aquests elements químics... fessin alguna cosa.

«I no hi ha gaire res que s'hagi d'explicar».

Ell va arronsar les espatlles.

—Tenim una estona. Au, va!

Sí que hi havia una cosa per explicar. No m'agradava treure-ho a la conversa gaire sovint perquè era estrany i sempre em feien la mateixa pregunta: «I no et fa parar boja?». Amb un esbufec, vaig respondre:

—No tinc cap record d'abans dels quatre anys.

Les celles se li van disparar cap amunt.

—Com?

—Se'ns va incendiar la casa i ho vam perdre tot. Els meus pares ens van poder treure al meu germà Jeremy i a mi, però ens van hospitalitzar per inhalació de fum. Quan em vaig despertar no recordava res.

—Res?

—Res de res. L'únic que recordo és despertar-me en una habitació groga. Ni tan sols reconeixia la meva família.

—I quan vas començar a recuperar la memòria?

Vaig arrufar el front.

—No la vaig recuperar. Em van ajudar a omplir les llacunes amb coses que havíem fet, però en el fons jo no tinc cap record.

—Quina bogeria! Escolta, et podrien haver explicat qualsevol cosa.

Vaig riure.

—Sí, s'haurien pogut divertir a costa meva. Dir que som una família normal i que el meu germà i jo ens barallem com gat i gos és molt avorrit.

—T'haurien pogut dir que eres una princesa. O potser ets una princesa de veritat i ells et van segrestar, o...

—Prou! —vaig dir, tallant-lo—. Tens una imaginació hiperactiva.

Somrient, va respondre:

—Perdona, però és que em sembla una mica estrany.

—Completament estrany. Pel que es veu, ho vaig reprimir tot a causa de l'experiència traumàtica.

—Creus que els recuperaràs mai, els records?

Vaig arronsar les espatlles.

—Segurament no. Però no té importància.

—Suposo que no. Jo no podria suportar haver perdut quatre anys i un munt d'experiències que no pogués recordar.

—Abans em molestava, però ara ja no. La majoria de la gent no recorda la major part de la infantesa. Jo només m'he oblidat dels primers quatre anys.

—Has anat a teràpia o t'has fet hipnotitzar?

Vaig esclafir a riure.

—No. De debò que no és tan important. He intentat fer memòria, però no he trobat res.

Ell va somriure.

—Algun dia te'n recordaràs.

Feia quatre anys que havia perdut l'esperança d'aconseguir-ho.

 

 

Cent onze. Aquella era la quantitat de missatges de mòbil que ens havíem intercanviat en Noah i jo durant els sis dies que feia que ens coneixíem. Era una xifra ingent de missatges per enviar a una persona pràcticament desconeguda. Però ell no em semblava un desconegut. Havíem parlat gairebé de tot: del que ens agradava, del que no ens agradava, de la família, els amics, les anècdotes més divertides, els pitjors moments. Malgrat que hi havia molt més per descobrir de cadascú, tenia la sensació que ja el coneixia força bé. I ell semblava encaparrat a saber tot el que s'havia de saber sobre una noia tan anodina com jo.

Després de tota una setmana lectiva sense parar de flirtejar, jo havia entrat de cap al reialme de l'obsessió i de sobte cada pensament que tenia estava relacionat amb en Noah d'una manera o altra. Em feia ràbia a mi mateixa i estava segura que la meva família havia passat a odiar-me.

—Marxo de seguida —vaig dir als meus pares.

—Qui et ve a buscar?

—Ningú. Aniré a peu fins a casa d'en Noah, i baixarem al centre junts.

Una de les celles fosques del pare es va alçar.

—T'acompanyarem a casa d'aquest tal Noah. Ja és hora que el coneguem.

—Què? —«No, ni pensar-ho».

—Reina, no deus esperar que et deixem anar a casa d'algú que amb prou feines coneixes i que nosaltres no coneixem de res, oi? —va fer la mare.

—Sí! Això és exactament el que espero. En Noah és bon noi.

—N'estic segur, però si penses passar l'estona amb ell fora de l'escola, nosaltres l'hem de conèixer —va afegir el pare—. Vaig a buscar les claus.

—No pot ser que ho digueu seriosament! Per què m'ho feu, això? Teniu la més remota idea de la vergonya que passaré presentant-me a casa seva amb els meus pares?

Que potser no havien estat adolescents, ells? En Jeremy va riure.

—M'ho estic passant de conya.

El vaig fulminar amb la mirada.

—T'odio.

—Molt bé, senyora dramàtica —va dir la mare—. Agafa la jaqueta i marxem.

—Us podreu esperar al cotxe, com a mínim?

—Això frustraria l'objectiu de conèixer en Noah.

Seguint-la, vaig remugar:

—Ja ho sé.

Al cap de deu minuts vaig trucar a la porta d'en Noah i vaig agafar aire profundament. Ell no m'havia dit si els seus pares eren a casa o no; jo tenia els meus plantats al darrere. Un noi que s'assemblava a en Noah va obrir la porta. El seu germà.

—Ets la Scarlett? —va preguntar.

—Sí. Tu ets en Finn, oi? —Ell va assentir i es va apartar—. Aquests són els meus pares, la Marissa i en Jonathan.

—Encantat de coneixe-us. Passeu. En Noah corre per aquí. Us puc oferir res? Teniu set?

Vaig negar amb el cap.

—No, gràcies.

—No, gràcies, Finn —va dir el pare—. Que hi són, els teus pares?

—Sí, a la cuina. Veniu amb mi.

Vaig seguir en Finn cap a una cuina blanca i llustrosa. Es va asseure en un tamboret del marbre i jo vaig fer el mateix, desitjant que en Noah s'afanyés. Com era que en Finn no l'havia cridat?

Els pares d'en Noah es van girar. Tenien una bellesa gens forçada, com els seus fills.

—Marissa i Jonathan, aquests són els meus pares, la Bethan i en Shaun.

A la Bethan se li va il·luminar la mirada.

—Scarlett! Que bé poder-te conèixer per fi! I m'alegro molt que els teus pares també hagin vingut. Jonathan, Marissa, encantada de coneixe-us.

—Què anireu a veure? —em va preguntar el germà calcat d'en Noah.

—Ni idea. Anirem fins al cine i veurem què hi ha a la cartellera. És una cosa que faig amb les meves amigues.

—De debò? Has vist moltes pel·lícules terribles?

—Un munt —vaig respondre.

En Finn va somriure, cosa que va accentuar la seva bellesa, tot i que no era tan guapo com en Noah..., però, ben mirat, jo estava obsessionada amb el seu germà petit.

—Cal que et pregunti quines són les teves intencions amb en Noah? —em va preguntar, reprimint un altre somriure.

Rient, em vaig balancejar al tamboret i vaig repenjar els braços al marbre.

—Et prometo que les meves intencions són bones.

—Quina decepció que tindrà! —em va dir, picant-me l'ullet—. Parla'm de tu, Scarlett.

—No hi ha gaire cosa a dir.

—O sigui que ets una adolescent normal i corrent? No guardes esquelets al teu armari?

Vaig alçar un dit.

—Vaig robar una xocolatina d'una botiga de llaminadures quan tenia deu anys. Però vaig tenir tan mala consciència que no me la vaig poder menjar.

Ell va riure.

—Una rebel de manual, oi?

—Una gamberra total! —vaig respondre, imitant sense èxit l'accent dels barris conflictius.

—Ja m'havia semblat sentir la porta —va dir en Noah. Va fer uns ulls com unes taronges en veure els meus pares parlant tranquil·lament amb els seus—. Com és que no m'has avisat, Finn?

—Si no haguessis estat tan enfeinat pentinant-te, hauries pogut ser aquí baix per obrir-li la porta, nena presumida.

Ah, l'amor fraternal!

—Disculpa'm per aquest germà que tinc —va dir en Noah—. Són els teus pares?

La mare i el pare es van girar, i llavors va començar una altra ronda de presentacions.

Vaig observar el pare detingudament. Espatlles relaxades, somrient mentre parlava amb en Noah. Visca! Sens dubte no pensava que en Noah em volgués assassinar.

—Suposo que hauríem d'anar tirant i deixar que les criatures vagin al cine —va dir la mare—. Ha estat un plaer coneixe-us; hem de fer una trobada algun dia.

La Bethan va tocar el braç de la mare.

—Seria fantàstic. No coneixem gaire gent, per aquí.

—Estàs llest? —vaig preguntar a en Noah—. O necessites més temps per pentinar-te?

En Finn va riure i va estendre la mà perquè l'hi xoqués. Jo ho vaig fer, amb la qual cosa em vaig guanyar una mirada fulminant del noi que no em podia treure del cap per res del món.

—Molt bé, no tornaràs a veure el meu germà mai més! —va dir en Noah, estirant-me del tamboret. Jo em vaig desmaiar per dins en notar el contacte de la seva mà fina però ferma.

Vam marxar a correcuita, mentre els meus pares continuaven xerrant amb els seus, i ens vam encaminar cap a una drecera en direcció al centre. Tenia tantes ganes de passar temps amb ell fora de l'escola que pràcticament saltava pel carrer.

—Festes preferides?

—Mmm —vaig murmurar—. Estic entre Nadal i Pasqua. Segurament Pasqua.

—Per què Pasqua?

—Anem a visitar els avis, i ells organitzen una caça d'ous de xocolata espectacular. Tenen una granja, o sigui que triguem ben bé tot el dia a trobar-los. Llavors encenem la llar de foc de la sala d'estar, prenem xocolata desfeta i ens mengem els ous. És el dia del coma diabètic, però m'encanta. Ja no falta gaire.

En Noah em va mirar, somrient-me des de la seva alçada.

—I tu?

Va arrufar el front.

—A la meva família no les celebrem gaire, les festes. El Nadal, suposo. O sigui que per Pasqua no hi seràs?

—No. Serem a Cornualla, hi anirem dijous i ens hi quedarem fins dilluns a la tarda. Amb la colla acostumem a fer alguna cosa dilluns a la nit, per si vols venir.

—Què feu? —va preguntar.

Vaig arronsar les espatlles.

—Res, passem l'estona. L'Imogen té una piscina descoberta, o sigui que estem tot el dia a l'aigua. Els nois preparen una barbacoa.

—Us banyeu en una piscina descoberta?

—Sí. L'any passat s'hi estava bé, però l'anterior el temps anglès no va ser gaire compassiu amb nosaltres.

—I ho vau fer igualment?

—Sí, és la tradició.

—Quina bogeria de tradició! —va remugar, cosa que em va fer riure—. Què me'n dius, del teu aniversari? Com el vas celebrar?

—Doncs al final vaig convèncer el pare perquè me'l deixés celebrar en una discoteca apta per a totes les edats.

—No li semblava bé?

—Es pensava que la gent intentaria entrar begudes d'amagat, i preferia que ho féssim a casa nostra.

—Allà també hi podien entrar begudes d'amagat.

Vaig alçar les mans amb un gest brusc.

—Gràcies! Però, bé, al final va baixar del burro.

—No sap dir-te que no?

Ens acostàvem al cine, i ja veia els meus amics a fora. Jo volia estar més estona a soles amb ell.

—És incapaç de dir-me que no. —Vam arribar on eren els altres—. Ja som aquí. Hola, gent!

—Hola! —va fer l'Imogen, que de seguida va fer una passa gens subtil cap a en Noah—. No sabem decidir-nos entre terror o romàntica.

—I tant que en sabem —va dir en Bobby—. No penso mirar una pel·li d'amor, o sigui que anirem a la gore.

L'Imogen va girar els ulls en blanc.

—D'acord. Com vulguis.

—A mi la gore m'està bé —vaig dir—. Noah?

Ell va alçar una cella, com dient: «De debò que l'alternativa és la romàntica?».

En Bobby va picar de mans.

—Decidit, doncs! Comença d'aquí a mitja hora. Voleu anar a la sala de jocs primer?

Comptant els tràilers i els anuncis inicials, la pel·lícula trigaria ben bé una hora a començar.

Sense respondre la pregunta d'en Bobby, ens vam dirigir cap a la sala de jocs que quedava davant per davant del cine. L'Imogen es va avançar a grans gambades. Des que havien trencat, l'any anterior, s'havia mostrat molt freda amb en Bobby... perquè havia estat ell qui havia tallat. Allò no li havia agradat gens. Representava que a l'Imogen Forest no la deixava ningú.

—Crec que et fotré una pallissa a l'hoquei taula —va dir en Noah, clavant-me un cop de colze.

—Segurament. Soc una negada.

En Chris em va dirigir una mirada de desaprovació. Ell sabia que no era una negada. En realitat era la campiona de la colla, però allò no volia dir que pogués guanyar en Noah. No tenia ni idea de com jugava ell, o sigui que no volia que sabés que n'era una experta.

—Exacte, la Scar-Scar no rascaria bola encara que en això li anés la vida.

—Gràcies, Chrissie!

Quan jo havia arribat a l'institut, en Chris havia estat l'encarregat d'ensenyar-me el lloc i m'havia presentat la seva colla, que jo de seguida havia adoptat com a pròpia.

Vam arribar a la sala de jocs i els nois van anar a canviar monedes per fitxes. En Chris em va agafar pel braç i se'm va endur a part.

—Què hi ha entre el nou i tu?

Intentant no somriure com una idiota, vaig arronsar les espatlles.

—No gran cosa.

—No gran cosa? Esteu flirtejant tota l'estona, com si us haguéssiu de menjar la boca en qualsevol moment. Ara mateix ens està mirant, intentant descobrir si hi ha res entre nosaltres dos. Vols que et faci un petó? —La cara se li va il·luminar amb una expressió malvada.

Li vaig picar el braç.

—Ni se t'acudeixi, Christopher.

—D'acord, senyoreta Avorrida. No ha intentat res, encara?

—Fa dos minuts que el conec.

L'Imogen es va esmunyir darrere nostre i va alçar les celles perfectament depilades.

—Potser és gai.

—I què? —vaig respondre, resant en secret perquè no ho fos.

En Chris va girar els ulls en blanc.

—No és gai! El que passa és que sap molt bé que no ets una noia fàcil.

Allò era un retret a l'Imogen, perquè a en Chris no li agradava que no m'estigués fent costat com una bona millor amiga. Si no s'hagués sentit atreta per en Noah, m'hauria donat tant suport com ell.

Tots vam mirar en Noah, que em mirava mentre parlava per telèfon, amb el front arrufat. Va apartar la mirada tan bon punt hi vaig establir contacte visual.

—Qui deu ser? —va fer en Chris.

L'Imogen va esbossar un somriure burleta i va arronsar les espatlles.

—Potser la seva nòvia.

—Calla, Im —vaig dir.

En Noah va penjar, es va ficar el mòbil a la butxaca i se'ns va acostar mig corrent.

—Tot bé? —vaig preguntar. «Sisplau, que no tingui nòvia!». Diria molt poc d'ell, que en tingués. Havíem estat flirtejant i enviant-nos missatges cada dos per tres.

—Tot bé —va dir, passant-me un braç per sobre les espatlles com si res. Va ser un gest d'amic, però les meves entranyes es van convertir en farinetes. L'Imogen va fer cara de desesperació i es va tombar. A mi no m'importava gaire, el que pensés.

Vam anar cap a la pista d'hoquei taula, amb el braç d'en Noah encara agafant-me per darrere. En Chris em va fer l'ullet per damunt l'espatlla. No em podia queixar.

 

 

Vaig suportar una altra classe superficial de literatura anglesa, avorrit com una ostra. Encara no havíem sortit de l'aula en les dues setmanes des que havia arribat a l'escola normal. Aprendre no consistia només a llegir llibres de text.

La Scarlett seia al meu costat. Jo m'havia assegurat d'asseure'm prou vegades amb ella perquè els seus amics em deixessin una cadira buida si no arribava a classe a temps. Semblava que ella no tenia cap objecció a fer.

Com era d'esperar, llegíem Shakespeare. El que no acabava d'entendre era que, quan haguéssim acabat de llegir Romeu i Julieta, llavors miraríem la pel·lícula. Era com si els professors s'haguessin donat per vençuts.

L'Imogen es va girar i va dir:

—Cine i sala de jocs, aquesta nit?

—Espero que la teva interrupció tingui alguna cosa a veure amb els Montaguts i els Capulets —va etzibar el senyor Stevenson.

L'Imogen es va girar per seure bé, amb el front arrufat.

—Perdó —va murmurar.

—Vols venir? —em va xiuxiuejar la Scarlett a l'orella quan el senyor Stevenson es va tornar a concentrar en la seva feina al seu escriptori.

—Havia pensat que potser podríem fer alguna cosa junts.

Va parpellejar tres vegades abans de respondre.

—L'últim cop hi vam anar junts.

—Ja ho sé, però també hi havia els altres.

La Scarlett no tenia gens de traça per dissimular els sentiments. Els seus ulls es van dilatar un mil·límetre i va dreçar l'esquena.

—Què vols que fem?

—M'agradaria dur-te a fer un tomb.

—A fer un tomb?

—Sí —vaig respondre, somrient. Fins llavors no havíem passat cap estona sols; la seva colla sempre hi era. Necessitava tenir-la només amb mi—. Et prometo que t'ho passaràs bé.

Ella va aixecar el nas.

—Ho dubto, però vindré.

És clar que vindria.

—Perfecte, et recolliré a les quatre per donar-te temps de canviar-te després de l'escola.

Assentint amb el cap, va tornar a la lectura. Era obvi que no volia anar a passejar, però sí que volia passar temps amb mi. Jo havia d'aconseguir que fes coses.

El timbre va sonar, senyal que era hora de dinar. Vaig tancar el llibre, que ja havia llegit quan tenia nou anys, i el vaig guardar a la motxilla.

—Tens gana? —vaig preguntar a la Scarlett quan vam sortir de l'aula.

—Estic afamada. Avui demano patates fregides seguríssim.

—Saps que les fregeixen amb molt d'oli, oi?

—Sí —va respondre.

Aquella era una altra cosa que no entenia. A moltíssima gent li era igual el que es fiquessin dins el cos. Fins i tot menjaven coses que sabien que eren dolentes per a la salut.

—Tu què demanaràs? Una altra amanida?

—Segurament —vaig respondre. Era l'únic que sabia del cert que no estava farcit de productes químics i additius—. És bona. L'hauries de tastar.

Es va aturar en sec.

—Creus que necessito canviar les patates fregides per l'amanida?

—Què collons, Noah? —va etzibar l'Imogen—. Com goses dir-li que està grassa?

—Què? No ho he dit pas! —Em vaig girar cap a la Scarlett—. Ja saps que no em referia a això. —Ella va arrufar el front, i a mi em va agafar por. Tocant-li el braç, vaig somriure—. Au, va, no deus pensar que era una indirecta! No hi ha ni una engruna de tu que hagi de canviar. Només parlava de la salut, no de la pèrdua de pes.

—Scarlett, vine amb mi! —va dir l'Imogen, dirigint-me una mirada assassina.

—Per què se t'ha d'endur? Acabo d'explicar el malentès —vaig dir, acaronant l'avantbraç de la Scarlett amb el polze.

—Tranquil·la, Im. Ja sé que no volia dir això.

—De debò? Ja sé que no estàs acostumada a rebre gaire atenció dels nois, però és que això és ridícul.

La Scarlett es va estremir i es va mossegar el llavi per dins. Jo volia contraatacar i dir a l'Imogen què en pensava d'ella, però això segurament no em faria quedar gaire bé davant la Scarlett.

—Potser hauries d'anar a buscar en Bobby i en Chris abans de ferir encara més els sentiments de la teva «millor amiga» —vaig dir.

—Això fa pena. Per què permets que et menyspreï? —va preguntar l'Imogen.

—No la menyspreo, Imogen. Però tu ara sí que ho fas!

Ella va alçar les mans.

—Feu el que vulgueu!

Vaig esperar que hagués marxat abans de parlar.

—Estàs bé?

—Sí —va respondre ella—. Creus que em tornarà a dirigir la paraula mai més?

—Si vols que et digui la veritat, és ella qui s'hauria de preocupar per això. No té cap dret a parlar-te d'aquesta manera.

La Scarlett va arronsar les espatlles.

—De tant en tant es posa així.

Vaig serrar les dents i li vaig deixar anar el braç. Per què no es feia valer més per si mateixa?

—Mira, em sap greu per la part que em toca —vaig dir, fent una passa de costat per quedar davant seu.

Ella va alçar el cap i es va mossegar el llavi. Els seus ulls blau fosc brillaven. Realment era preciosa. Com més la mirava, més fort em bategava el cor.

—No ha estat culpa teva —va xiuxiuejar, amb els ulls dansant entre els meus llavis i els meus ulls.

Una escalfor em va recórrer el cos. Jo també tenia ganes de fer-li un petó. Era tan seductora, tan dolça i pura... Però no podia. Encara no. Havia de recordar què hi feia, allà. Vaig exhalar sorollosament.

—Anem a buscar aquestes patates fregides.

Somrient, ella va respondre:

—No, potser tastaré l'amanida. Sé de bona font que no és una merda.

Rient, li vaig posar una mà a l'esquena i me la vaig endur al menjador, cap al bufet de les amanides.

—No són una merda en absolut.

Després de l'escola, vaig tornar a casa per posar-me roba més gruixuda i les botes de caminar, i vaig marxar a buscar la Scarlett. Ella va obrir la porta i va fer morrets.

—Amb aquestes sabates vaig bé?

—Sí, estàs fantàstica. —Duia una jaqueta de franel·la amb cremallera, uns texans ajustats i unes botes.

—Molt bé, doncs sortim a caminar.

—Hi són, els teus pares? No hauria d'explicar-los on anem, abans?

Amb una rialleta, va brandar el cap.

—Encara són a la feina. Però l'hi he dit a en Jeremy.

—Perfecte, anem.

—On, exactament?

—Per aquí teniu camps molt bonics. Els anirem a explorar una mica. Prometo que et tornaré a casa abans que es faci fosc.

Mentre avançàvem pel camí, li vaig agafar la mà. Tenia la pell càlida i era temptadora, tan incapaç de dissimular el somriure que gairebé vaig esclafir a riure. M'agradava la sensació de la seva mà dins la meva.

—Molt bé. No he explorat mai a fons on visc.

—Per què no?

—Bé, quan jo era petita ens canviàvem de casa cada dos per tres. Fa tres anys que som aquí, i és el màxim de temps que ens hem quedat mai en un sol lloc.

—De debò? Com és que us mudeu tan sovint?

—Per la feina del meu pare.

—Ah —vaig respondre, apartant la mirada. Em vaig preguntar si mai li revelarien el motiu real—. I creus que us tornareu a canviar?

—No n'estic segura. Semblen força arrelats, o sigui que espero que no. Ara hi tinc amics, aquí.

—Abans no en tenies?

—No, no hi veia el sentit. Com que canviàvem de casa tan sovint i hi perdia el contacte, vaig deixar d'intentar conèixer gent.

Allò sonava dolorosament solitari. Si no se l'haguessin endut, no hauria d'haver conegut la solitud.

—Al meu poble, els amics que hi tinc els conec des que soc petit. Ens fem tots molt, a la nostra comunitat. No em puc imaginar com devia ser créixer només amb el teu germà.

Ella va arronsar les espatlles amb un gest mandrós.

—Com que no vaig conèixer res més, ja m'estava bé.

—Potser sí que ho vas conèixer. Abans de l'incendi també us mudàveu tant?

—No... no ho crec, però no n'estic segura. Potser sí.

—No saps gaires coses d'aquella època?

—No recordo res —va dir.

—Però els teus pares t'ho deuen haver explicat tot.

—Suposo.

Com era que no se'n volia recordar? Jo volia que se'n recordés... Necessitava que se'n recordés.

—Potser un dia recuperaràs els records.

Sens dubte. Estava entestat a pressionar-la amb delicadesa, però amb freqüència, per tal d'aconseguir que intentés recordar.

Vam agafar una ruta pública i la vam seguir a través de camps i boscos. La familiaritat del paisatge va remoure alguna cosa dins meu. Enyorava moltíssim els membres de la meva comunitat, però quan sortia a l'aire lliure, m'hi sentia connectat gràcies a la naturalesa i al fet de trobar-me entre els quatre elements.

Aviat la Scarlett també entendria com era sentir-se així.

 

 

Mai m'havia fet tanta il·lusió veure una noia, però la Scarlett, des que l'havia conegut, em feia sentir coses que em pensava que no experimentaria fins que no fos molt més gran. En teoria, aquella noia no em podia despertar cap mena de sentiment. En teoria, ni tan sols era possible que jo sentís res per ella.

El timbre de la porta va sonar i em vaig eixugar les mans als texans. Devia ser la Scarlett. Els meus pares seien al sofà de davant meu, llegint. Van alçar la vista i van somriure.

—Estàs a punt, Noah? —va preguntar el pare.

Vaig assentir un sol cop i em vaig posar dret.

—Sempre estic a punt.

Hi havia moltes coses en joc que depenien de la meva capacitat per ficar-me la Scarlett a la butxaca. Havia d'aconseguir que funcionés. Em vaig mirar al mirall del rebedor un moment, vaig agafar aire i em vaig donar ànims per dins. Pensar en la meva comunitat em donava forces. La meva gent i jo estàvem separats per molts quilòmetres de distància, però saber que em feien costat m'animava.

Vaig obrir la porta i la vaig veure allà, amb una bossa d'una botiga a les mans, i somrient tant com probablement somreia jo. Quan estava amb ella, tot era eufòria.

El temps m'havia passat volant. M'encantava la primavera; tot tornava a la vida, i l'aire era força més càlid.

—Preparat per a la nostra nit de pel·lícules? No em puc creure que no hagis fet mai una nit de pel·lícules amb la teva colla.

Vaig arronsar les espatlles i em vaig enretirar a un costat per deixar-la passar.

—Prefereixo l'aire lliure.

—Home, doncs t'has estat perdent una cosa genial.

—Hola, Scarlett —va dir la mare, que va sortir de la sala d'estar de manera oportuna just quan ella entrava a casa. Haurien de parar de treure el cap pertot arreu tan sovint, perquè, si no, es faria molt incòmode.

—Hola, senyora York.

—Digue'm Bethan, recordes? —va dir la mare.

La Scarlett va assentir.

—És veritat.

—Quins plans teniu per a avui?

Alçant la bossa, la Scarlett va respondre:

—Menjar porqueries i mirar pel·lis.

—Sona divertit. Deixa la porta de l'habitació oberta, sisplau, Noah.

Vaig arrufar el front. Se suposava que confiaven en mi, però cada vegada que em deien que deixés la porta oberta o que no precipités les coses, em sentia jutjat, com si qüestionessin la meva lleialtat. Jo coneixia la manera correcta d'encarar-ho. No ficaria la pota.

La Scarlett m'agradava, sí. Podia enganyar la meva família, però no em podia enganyar a mi mateix. Allò no volia dir que ho hagués d'engegar tot a rodar per un enamorament adolescent.

—Ho faré —vaig respondre en un to una mica més brusc del que normalment feia servir quan m'adreçava als pares. «Confieu en mi».

Assentint amb el cap amb un gest sec, la mare es va tornar a refugiar a la sala d'estar.

—Vinga —vaig dir—, a veure si és veritat que una nit de pel·lícules és tan genial com dius!

Somrient, la Scarlett em va passar pel costat, dirigint-se cap a les escales que conduïen a la meva habitació. No vaig poder evitar observar-la. Era menuda, però les cames primes i la constitució lleugera la feien semblar més alta. Els cabells morens terrosos li queien com una cascada per l'esquena en unes ondulacions soltes i despentinades.

—A veure —va dir, girant-se cap a mi, un cop vam ser a la meva habitació—, quina vols mirar primer? Batman Begins o Spider-Man?

Vaig arronsar les espatlles.

—No n'he vist cap, o sigui que tu tries.

—Què? No has vist mai les pel·lícules de Batman ni de Spider-Man?

—No.

—Noah, on has viscut els últims setze anys?

Vaig forçar una rialla i vaig agafar Batman Begins de la seva mà estesa.

—Aquesta primer.

—A veure, sé del cert que com a mínim has menjat crispetes, però, sisplau, digue'm que també has tastat les Oreos.

Somrient, vaig respondre:

—Vaig viure en una granja remota d'una illa minúscula, no en una bombolla.

Mentida. Fins que ella no en va treure el paquet, jo no tenia ni idea de què era una Oreo.

—No ho sé. No has mirat gaire la tele, no has organitzat mai una nit de pel·lis, no menges porqueries i no has tingut mai cap nòvia.

—És curiós que tres setmanes després de coneixe't hagi posat remei a tot el que has dit.

El cor em va fer un bot en adonar-me del que havia dit. Sabia que necessitava el títol de parella, però allò no era ben bé com havia imaginat que passaria. La Scarlett s'havia de sentir especial. Havia de ser romàntic. I no només perquè allò fos el que necessitava per aconseguir que posés fins a l'últim gram de confiança en mi.

Malauradament, a la Scarlett tampoc no li va passar per alt. Se'm va quedar mirant de prop, en silenci.

—Ja ho has fet tot?

—T'agradaria?

Ella va arrufar el front.

—No s'hi val, t'ho he preguntat jo abans!

Rient, vaig deixar el DVD sobre el llit, seguit de la bossa que ella encara tenia a les mans, i vaig inclinar el cap fins a la seva alçada.

—Bé, crec que és una bona idea.

—No fa gaire que ens coneixem —va respondre. Parlava amb veu baixa, gairebé xiuxiuejant.

—Ja ho sé, però de moment m'agrada el que he vist. No t'estic demanant que ens casem, Scarlett. No estàs obligada a estar amb mi per sempre. Mira, tot això és nou per a mi, però m'agrades, i voldria veure on ens porta.

Va fer un somriure que quasi em va parar el cor, cosa que no m'ajudava a controlar el que sentia per ella.

—En aquest cas, m'hi apunto —va respondre.

Ens vam quedar mirant com idiotes mentre l'aire s'espessia. Representava que li havia de fer un petó. Jo no n'havia fet mai cap, a una noia. Ella tenia un exnòvio, de manera que les probabilitats que hagués fet un petó a algú eren molt altes. No volia semblar un ximplet inexperimentat.

Però havia arribat el moment. Jo havia deixat que allò s'allargués massa amb molt poc contacte físic. Ella volia portar-ho més enllà, ja feia temps que ho volia, però jo no podia precipitar les coses i arriscar-me a desgastar la relació.

Allargant el braç, li vaig agafar els malucs amb delicadesa i me la vaig acostar. Les seves mans van caure damunt del meu pit i va separar els dits, passant-me'ls per sobre les espatlles. Sí, sens dubte ho havia fet abans, allò.

Em vaig inclinar cap a ella i el meu cor es va desbocar quan vaig sentir que el seu alè se m'escolava entre els llavis. Allò era territori desconegut, però trobant-me tan a prop seu, amb les meves mans sobre ella i les seves sobre mi, tot em semblava tan natural que em feia por i tot. El que sentia per ella era gairebé tan aclaparador que volia arrencar a córrer i amagar-me d'aquelles sensacions. Jo entenia el que era l'amor. El sentia per moltíssima gent, però allò era diferent. Era confús, excitant, aterridor i molt, molt intens.

Vaig cobrir els tres centímetres que ens separaven quan no vaig poder-ho suportar més. Els seus llavis eren suaus i flonjos, i es fonien amb els meus a la perfecció. La Scarlett era càlida, i m'hi sentia molt a gust. Era més del que m'hauria imaginat mai.

Les seves mans van trobar el camí fins als meus cabells, i la vaig arrambar encara més contra el meu cos. Vaig fregar el seu llavi inferior amb la llengua, i ella va cargolar els dits entre els blens rossos del meu clatell. El cor em palpitava com un timbal cada segon que passava fent-li petons. Ens vam separar alhora.

Vaig veure, per primer cop, que la Scarlett era la llum.

—Què..., Batman Begins, doncs? —vaig preguntar, escurant-me la gola sense deixar-la anar. Vaig intentar controlar la respiració i les pulsacions erràtiques del meu cor, perquè ella no sabés fins a quin punt tot allò m'havia afectat.

Assentint amb un somriure espaterrant, va contestar:

—És una bona pel·li.

Li vaig fer un petó cast i la vaig deixar anar.

—Posa't còmoda. Vaig a posar-la al reproductor.

La Scarlett se'm va acostar quan em vaig tornar a asseure al llit. Abans sempre havíem deixat un petit espai entre nosaltres, però en aquell moment el seu braç estava premut amb fermesa contra el meu. Jo volia que s'apropés i que s'allunyés alhora.

—Preparat per viure una nit de pel·lis? —va preguntar quan la pel·lícula va començar.

El braç em pessigollejava d'agafar-la per les espatlles. M'arribava l'olor del seu xampú de fruites del bosc; era tan desconcertant com acollidora.

—Preparat —vaig contestar, mentint. Fos el que fos que passava entre nosaltres era real, i sens dubte jo no estava preparat.

 

 

S'acostava Setmana Santa, i jo havia descobert fins a quin punt a la Scarlett li agradaven aquelles festes. Tenia l'habitació plena d'ous decorats, pollets i conills. Unes banderoles blau cel i groc estaven penjades a la paret de sobre el seu llit, recargolades entre si.

El seu entusiasme era tan tendre com addictiu. Com que ja era oficial que estàvem junts, els meus pares ens havien estat observant des de lluny, i els seus..., bé, des de menys lluny. Per molt que volgués estar amb ella completament a soles i sense interrupcions, entenia per què els seus pares tenien la norma de la porta oberta de bat a bat.

Es va repenjar contra mi mentre miràvem Transformers. Els dies de pel·li s'havien convertit una mica en la nostra tradició. Jo m'havia criat sense televisor, i a la Scarlett se li havia ficat al cap ensenyar-me tot el que m'havia perdut. Jo continuava preferint l'aire lliure, però igualment m'encantava passar l'estona amb ella... féssim el que féssim.

—Recordo jugar amb Transformers de petit. En Finn i jo ens barallàvem per veure qui aconseguia el groc. Si més no, crec que eren Transformers.

Ella va alçar la mirada des de la meva espatlla, on tenia el cap repenjat.

—No us imagino a en Finn i a tu barallant-vos. Sou molt amics.

—Ens barallàvem, creu-me. I en Jeremy i tu?

—Ens portàvem millor quan érem petits. No sé si abans de l'incendi ens barallàvem. Segurament sí.

Me la vaig quedar mirant una estona, assimilant la foscor dels seus ulls blaus de mitjanit. Eren inusuals, preciosos.

—Què passa? Encara creus que soc una rareta per no tenir records, oi? —va preguntar.

—No, és clar que no. Trobo estrany que no vulguis recordar, però no que no puguis.

Es va incorporar amb una postura a la defensiva.

—Sí que ho vull, però no puc. Ho he provat unes quantes vegades al llarg dels anys, però sempre acabo sentint-me tan frustrada que acabo pensant que m'estic tornant boja. Provar-ho em provoca dolor, Noah. També físic. Em fa venir mal de cap.

—D'acord —vaig dir—. Perdona. Però si et ve de gust, jo et puc ajudar. Potser et puc treure la pressió del damunt d'alguna manera. No vull que desitgis una cosa però tinguis massa por per anar-la a buscar.

Va prémer els llavis.

—Si mai decideixo tornar-ho a intentar, t'ho faré saber.

Alçant les mans enlaire, vaig respondre:

—D'acord, em sap greu. No et volia fer posar trista.

—Podem mirar la pel·li, ara?

Em vaig repenjar al capçal i vaig allargar el braç cap a ella. A contracor, es va estirar amb mi i va tornar a acomodar-se sobre la meva espatlla. Vaig notar males vibracions, i em vaig adonar que no m'agradava que s'enfadés amb mi, encara que fos poca estona.

—Em sap greu —vaig repetir, xiuxiuejant, i li vaig fer un petó al cap. Allò s'havia d'arreglar. M'amoïnava, i sabia que em duraria fins que no tornéssim a estar bé.

—Tranquil —va respondre, agafant-me amb més força i ensumant la meva olor.

Vaig tancar els ulls, gaudint de veure i notar el que sentia per mi.

Era la primera vegada que discrepàvem de debò, la primera vegada que em defugia i s'enfadava. Jo volia fer tot el que tingués a l'abast per assegurar-me que no tornava a passar mai més, tot i que sabia que era impossible.

 

 

Estava completament extasiada. Era l'últim dia d'escola abans de Setmana Santa. En Noah i jo caminàvem pel passadís agafats de la mà, arrossegant els peus darrere l'Imogen, en Chris i en Bobby.

Al cap de dos dies aniria a casa els avis a passar el cap de setmana, i malgrat que enyoraria en Noah, estava impacient. La cacera d'ous de Pasqua ocupava un lloc preeminent dins el meu cap. Potser fins i tot en trobaríem alguns de l'any passat. Per grans que ens féssim, cadascun de nosaltres agafava un cistell i sortia a buscar ous.

—Ens veiem a l'hora de dinar —va dir en Noah quan ens vam separar per anar a classes diferents.

L'Imogen se'm va endur cap a la porta i ens vam asseure. Encara estava una mica empipada pel fet que jo estigués amb en Noah i que ell no li fes gens ni mica de cas. Jo intentava no permetre que allò em molestés, però em feia ràbia que la meva amiga no fos capaç d'alegrar-se'n per mi. Si ella hagués tingut nòvio en aquell moment, segur que la història hauria estat diferent.

—Ja te n'has anat al llit amb ell? —em va preguntar.

Em va agafar desprevinguda. L'Imogen era una mica massa oberta amb coses com aquella, però jo no esperava que m'ho preguntés de manera tan directa, sobretot perquè només feia quatre setmanes que estàvem junts oficialment, i aquella seria la meva primera vegada.

—No, però gràcies per preguntar.

Ella va girar els ulls en blanc.

—No siguis tan puritana. Et penses que els tios com en Noah esperen per sempre?

—Estic convençuda que no el faria esperar per sempre, i en Noah no és així.

Realment no era així. No llançava indirectes sobre sexe cada dos per tres ni parlava de pits. No m'havia mostrat res més que respecte i ni tan sols havia esmentat que féssim l'amor. Jo no sabia en què pensava, però quan em petonejava me'n feia una idea. Tot i així, no era dels insistents.

—Segur que no... Ets massa innocent!

—Aquest és el tipus de tio a què tu estàs acostumada, Imogen. No són tots iguals.

—Carai, moltes gràcies, Scarlett!

—Au, va! No em pots dir que el meu nòvio em deixarà si no me'n vaig al llit amb ell i després ofendre't quan et responc amb la veritat. Ets la meva amiga, Imogen, o sigui que et seré sincera i, quan et comportis com una harpia, t'ho diré. Et trenquen el cor perquè vas a buscar nois que saps que només tenen una cosa al cap. Ho sento, però això no et deixa gaires oportunitats per queixar-te ni per jutjar.

El senyor Waters va començar la classe, i jo mai m'havia alegrat tant de fer matemàtiques. L'Imogen fingia que estava absorta en les equacions que ens donaven, però jo sabia que només ho feia per ignorar-me. No m'agradava ferir la meva amiga, però no pensava aguantar les seves merdes.

El mòbil em va vibrar a la butxaca. Per sort, el senyor Waters era a l'altra punta de l'aula ajudant algú i no el va sentir. Em vaig mig treure el mòbil i vaig obrir el missatge. Era d'en Noah, evidentment, i deia: «A casa meva després d'escola. No hi haurà ningú».

No passava gaire sovint que poguéssim estar sols, o sigui que de seguida vaig respondre-li amb un «sí» i vaig tornar-me a entaforar el mòbil a la butxaca.

Les classes van passar massa a poc a poc, però perquè era l'últim dia. En Noah i jo vam tornar a peu cap a casa seva després que la mare me n'hagués donat permís i m'hagués fet el recordatori de ser a casa a les nou. No havia parlat amb l'Imogen del missatge d'en Noah perquè sabia que es limitaria a fer-me aquella cara de «t'ho he dit», i me la volia estalviar. De tota manera, no era cosa seva.

—On són, els teus pares i en Finn? —vaig preguntar.

—La mare i el pare estan visitant uns amics i no tornaran fins a la matinada, i en Finn té una cita amb una companya de feina. Amb una mica de sort no tornarà abans que jo t'acompanyi a casa.

—Segur que no, llevat que la cita vagi molt malament.

Em va estrènyer la mà.

—Esperem que s'agradin, doncs.

Vam entrar a casa seva i ell es va encaminar de seguida cap a la cuina, sabent que jo necessitava el berenar de després de classe. Tanmateix, com que en Noah i la seva família estaven obsessionats amb la salut, sabia que no tindrien patates fregides de bossa ni xocolata. No importava: el seu menjar era boníssim i, a sobre, sa.

En Noah va preparar per a tots dos uns bastonets de pastanaga i cogombre, pa fresc casolà, formatge i una salsa per sucar. Ens vam acomodar a la sala d'estar per berenar i mirar la tele, amb un aparell que semblava tret d'un museu. No tenien gaire tirada a mirar-la, la televisió.

Vam menjar arraulits al sofà. Era perfecte.

—Què cuinaràs per sopar per superar això? —vaig preguntar, fent una mossegada de pastanaga.

—Havia pensat que podries cuinar tu. Perquè ets tu qui m'abandonarà a mi durant quatre dies, saps?

Arronsant una sola espatlla, em vaig inclinar encara més cap a ell.

—És clar, si no t'importa que et prepari patates al forn i una pizza congelada.

Tal com em pensava, va arrufar el nas.

—No, gràcies. T'ensenyaré a cuinar alguna cosa decent.

—La pizza és decent.

—La pizza acabada de fer és decent —va replicar.

—M'ensenyaràs a fer pizza? Però... la massa també?

—Sí.

Allò podia acabar molt malament, però a mi em va agafar una il·lusió inesperada. No estàvem completament sols gairebé mai, i semblava que aquell seria l'únic cop abans que jo marxés. M'alegrava que no passéssim la tarda només mirant la tele.

—D'acord. Però no permetis que l'esguerri.

—No l'esguerraràs.

Vam pujar a la seva habitació a relaxar-nos abans de començar a fer el sopar. Jo em vaig asseure al llit i en Noah es va quedar dret davant de l'escriptori, picant amb els dits el seu quadern d'esbossos. Era increïble, feia uns dibuixos que semblaven fotografies que et deixaven bocabadat. Me'ls havia ensenyat feia molt poc, i jo l'odiava amb totes les meves forces per tenir tant talent artístic. A diferència de mi, que no en tenia gens.

Notava que s'estava plantejant ensenyar-me alguna cosa, però estava una mica nerviós i potser una mica insegur, també. Reprimint l'ànsia de suplicar-li que m'ho ensenyés, vaig fer veure que observava la seva habitació. La decisió havia de sortir d'ell.

Es va mossegar el llavi, va agafar el quadern i el va sostenir contra el pit.

—He estat treballant en una cosa.

Se'm van il·luminar els ulls.

—Ja ho sé. Ho has estat amagant. Estàs preparat per compartir-ho?

Sens dubte, no em deixaria veure res inacabat.

—Sí, però em fa por.

—Per què?

—M'has de prometre que no t'espantaràs. És una cosa en què he estat pensant últimament.

—No m'espantaré, t'ho prometo. Què és?

—A veure, tot i que només fa un mes que estem junts, penso en el nostre futur, i no estic dient que vulgui precipitar les coses, però hi penso.

Vaig estendre les mans, sentint-me al setè cel.

—Ensenya-m'ho!

Agafant aire profundament, em va donar el quadern i es va girar. No suportava veure com l'altra gent mirava la seva obra. Era molt personal per a ell, i m'encantava que ara la compartís amb mi.

Vaig obrir el quadern i el dibuix em va provocar una aturada cardíaca. Érem ell i jo, uns quatre anys més grans, drets a fora d'una casa de fusta preciosa, envoltada de prats.

—Em vas dir que volies viure a la ciutat, en un apartament car, però no ens hi veia. Espero que no ho detestis —va dir.

—Fots conya? És increïble!

Se'm van negar els ulls de llàgrimes. Vaig sentir tant d'amor per ell i pel nostre futur ja planejat que vaig tenir la sensació que esclataria. Com es podia haver pensat que m'espantaria? Allò era perfecte. Estava convençuda que, llevat que em posés les banyes o matés algú, aquella era la persona amb qui volia passar la resta de la vida.

A la ciutat, res no podria ser tan preciós ni plàcid, de cap manera. Tot va canviar mentre mirava el dibuix de nosaltres agafats per l'esquena, més contents que uns gínjols, envoltats de naturalesa. Jo volia allò. Volia viure una vida amb en Noah en què tinguéssim més temps per gaudir de les coses, més que no pas córrer amunt i avall en una ciutat bulliciosa on triguéssim hores a arribar a qualsevol lloc i topant amb la gent cada dos per tres. Volia que casa nostra estigués envoltada de terreny on poguéssim respirar aire fresc.

—Jo també ho vull, això, Noah. Encara tinc menys idea del que faria si visquéssim així, al camp, però ho prefereixo abans que una ciutat. M'és igual no guanyar tants diners.

Finalment em va mirar, i el seu somriure em va fondre.

—No tens ni idea de fins a quin punt ho desitjo.

—Decidit, doncs! —vaig dir amb la veu ennuegada per l'emoció—. Quan acabem la carrera, anirem a viure a pagès i durem una vida senzilla. Vull cabres i aquells garrinets diminuts tan bufons.

Rient, es va asseure al meu costat i em va acaronar la galta, cosa que em va deixar sense alè.

—Vols una granja?

—Si penso viure al camp, vull animals.

Vaig passar l'hora següent mirant com dibuixava els meus animals. No va parar de riure tota l'estona, i fins i tot hi va afegir pollets, conills, una vaca i una llama. Jo hi vaig dibuixar una ovella, amb potes de pal i un cos de llana mal fet. Era un divertiment per a ximplets.

A les sis vam baixar a fer les pizzes. En Noah va aplegar els ingredients i jo vaig agafar un bol i una cullera de fusta. No es va molestar a pesar res. Vaig deixar que ell posés els ingredients a dins del bol i em vaig limitar a barrejar-los fins que van quedar prou integrats per treballar la pasta amb les mans.

En Noah va llançar la massa sobre el marbre i va fer un somriure burleta.

—Vinga, a pastar!

Era fastigós. Jo detestava les coses que se m'enganxaven a les mans, i a ell li feia una gràcia terrible, però allò de cuinar junts era divertit.

Vaig prémer la massa amb el palmell de la mà i em vaig quedar glaçada.

En Noah, notant que alguna cosa no anava alhora, em va preguntar:

—Estàs bé?

Vaig brandar el cap per espolsar-me els pensaments.

—Sí, és que he tingut un déjà vu impressionant.

—De debò? Amb què?

—Treballant la pasta amb el palmell. No ho havia fet mai, o sigui que deu ser de quan vaig intentar fer galetes de trossets de xocolata en forma d'arbre de Nadal amb la mare fa uns quants anys.

—Que estrany —va fer ell, arronsant les espatlles—. Ei, potser sí que ho has fet abans, però no te'n recordes!

Vaig abaixar la vista.

—Sisplau, Noah.

—No. —Em va alçar la barbeta i es va inclinar per mirar-me als ulls—. Ho sento. No tornaré a treure el tema. No et vull fer posar trista.

—No, n'he fet un gra massa. En pots parlar. Carai, realment soc diferent, eh?

—Ho ets. —«Au, quin mal»—. Ets completament diferent de tothom perquè no hi ha ningú més que sigui perfecte amb mi ni per a mi. Ser diferent no és dolent.

Encara estava a la mateixa alçada que jo, o sigui que em vaig inclinar i li vaig fer un petó. De seguida em va envoltar l'esquena i em va alçar de puntetes, fins que el meu pit va coincidir amb el seu. Jo encara tenia les mans fastigoses i enganxifoses de la pasta, però no semblava que el preocupés gaire mentre li agafava els cabells.

En Noah em va empènyer contra el marbre i em va passar les mans per l'esquena. Quan vaig notar que les entranyes se m'incendiaven, me'n vaig apartar. Tenia el desig d'estar amb ell, però no estava preparada. Per què el meu cos i la meva ment no podien anar més sincronitzats?

Em va fer un petó al front, respirant una mica massa de pressa.

—Hauríem de treballar la pasta i deixar-la reposar, o la pizza quedarà dolentíssima.

Vaig respirar fondo i vaig intentar recuperar el control del cos.

—Em sembla bé. Ja començo a tenir gana.

Vam passar la resta del vespre tranquils, junts. No vam tornar a esmentar la meva amnèsia perquè sempre tensava les coses entre nosaltres. Jo esperava que ell superés aquella estranyesa o que jo recordés alguna cosa, perquè no volia que res causés fricció en la relació.

Vaig passar els dos dies següents amb en Noah, sota supervisió, i llavors va arribar el moment d'anar a casa els meus avis. No estava trista per no veure'l, tot i que el trobaria a faltar, perquè estaríem en contacte i, tal com ell havia dit, teníem tota la vida per endavant. Què eren, doncs, quatre dies? L'estimava amb tot el meu cor.

 

 

Vaig esperar impacient dins el cotxe amb en Jeremy mentre els nostres pares es posaven a xerrar un altre cop després d'haver-se acomiadat.

—De debò que no ens hauríem d'aixecar del sofà fins que no fossin al cotxe —vaig dir, prement el front contra la finestra.

La mare i els seus pares eren capaços de xerrar, sense cap mena de dubte, fins a la fi dels temps. Reunir-nos sempre havia estat un esdeveniment cabdal des que jo tenia memòria..., que en realitat no eren gaires anys.

—Sip —va coincidir en Jeremy, i jo el vaig mirar. Ni tan sols va alçar la mirada del mòbil, que havia tingut enganxat a la mà tot el cap de setmana—. Era un rotllo quan eres una nena ploranera i jo havia d'intentar distreure't mentre ells continuaven xerrant.

—Encara t'escrius amb l'Amie? N'estàs enamoraaat.

—Com està, en Noah?

—Touché, germanot. —Vaig tornar a mirar per la finestra, esperant que ell fes algun altre comentari, però estava massa absort llegint el nou missatge. Bé, com a mínim l'Amie li parlava. Jo no havia tingut notícies d'en Noah en tot el dia.

Per fi els pares van pujar al cotxe, i la mare va abaixar la seva finestra, preparada per continuar xerrant.

—Esteu a punt, vosaltres dos? —va preguntar per damunt de l'espatlla.

En aquell moment, en Jeremy sí que va alçar la vista.

—Ho dius de debò? Fot un puto quart d'hora que som al cotxe.

—Aquesta boca, Jeremy —el va renyar el pare, mirant-lo pel retrovisor amb el front arrufat.

—Podem marxar ja, sisplau, Jonathan? —va dir la mare al pare, i va saludar per la finestra—. Fins aviat. Adeu! Us estimo!

—Nens, us voleu aturar al McDonald's a dinar? —va preguntar el pare—. No arribarem a casa fins a les dues.

—KFC i no se'n parli més —va respondre en Jeremy.

Vaig girar els ulls en blanc.

—No crec que estiguin intentant negociar, idiota.

La mare va esbufegar.

—Jon, atura't al primer lloc que vegis d'aquí a una hora i prou.

Seria un viatge llarg. Com una idiota, vaig mirar el mòbil (un cop més) per veure si m'havia perdut cap missatge d'en Noah (un cop més). No res. Només feia un dia que no en sabia res, però estava acostumada a despertar-me cada dia amb un missatge seu, i després a dir-nos coses al llarg de tot el dia. M'encantava que poguéssim parlar tant sense afartar-nos. Mai ens quedàvem sense tema, i si no enraonàvem, gaudíem junts d'un silenci gens incòmode. Feia poc més d'un mes que estàvem junts, però ja sentia molt més per ell del que havia sentit per en Jack en els vuit mesos que vam sortir.

Em vaig guardar el mòbil a la butxaca i vaig intentar ser raonable. No necessitava enviar-li missatges cada minut del dia. Era bonic, però no ho necessitava. Ens veuríem tan bon punt jo arribés a casa, o sigui que li enviaria un missatge més endavant per confirmar que la trobada seguia en peu i preguntar-li si estava bé.

Sentint-me millor per la decisió que havia pres de no assetjar-lo, em vaig repenjar al seient i vaig tancar els ulls. Em vaig posar còmoda, amb el brunzit i el moviment del cotxe amenaçant-me de fer-me agafar el son en qualsevol moment. Em vaig deixar portar. La Pasqua havia estat espectacular, però esgotadora.

—No! —va etzibar el pare, aferrant-se de cop al volant. El cotxe va fer una sotragada cap a l'esquerra. Els ulls em van sortir de les òrbites i vaig ofegar un crit quan em vaig veure catapultada cap a en Jeremy. El xiscle em va esgarrapar la gola.

—Jonathan! —va cridar la mare alhora que en Jeremy i el pare renegaven.

Vaig sentir botzines eixordadores de diversos vehicles mentre el pare intentava controlar el cotxe. Va trepitjar el fre just en el moment que un minibús virava davant nostre.

Vaig tornar a cridar quan ens van picar des de darrere. El meu cos va sortir volant cap endavant, contingut pel cinturó. El soroll d'acer esclafant-se i vidre esmicolant-se em va penetrar els timpans. El cor m'anava a mil, i vaig agafar la mà d'en Jeremy quan algú altre va xocar contra nosaltres pel lateral, cosa que va empènyer el nostre cotxe a tota velocitat cap al voral de la carretera... i després cap a una sèquia. I cap als arbres!

«Déu meu». Vaig tancar els ulls amb força i tot va començar a moure's a càmera lenta. Vam topar contra el tronc d'un arbre enorme, però jo ja era en una altra banda, fins i tot abans que el cotxe s'aturés.

 

 

Vaig intentar obrir els ulls, però era com si m'haguessin enganxat les parpelles amb cola. El cervell m'anava a gran velocitat, intentant encaixar totes les peces. Érem dins el cotxe. Hi havia xiscles, i devíem haver xocat, però jo no me'n recordava.

Havíem envestit alguna cosa, o alguna cosa ens havia envestit a nosaltres? Tothom estava bé?

Vidre. Recordo vidre esclatant i un edifici gran de color gris. Però no podíem haver estat en aquell edifici. Havíem xocat contra un edifici? No, contra un arbre. Però, llavors, on era l'edifici? El cap em palpitava i no sabia ben bé si era perquè m'hi havia clavat un cop o pels esforços que estava fent per recordar. I tot d'una la ment m'anava a la deriva... No, més aviat era com si m'enfonsessin.

La mama em pentinava els cabells i jo vaig tancar els ulls. M'encantava que jugués amb els meus cabells.

—Em pots fer cuetes, sisplau?

—És clar que sí —va contestar ella—. Et puc fer el que vulguis, ets la meva nena especial.

—Mama, i jo també et podré pentinar? —vaig preguntar.

—Sí, però els cabells de la mama no seran tan bonics com els teus. Els meus són massa curts. —Es va asseure i em va allargar el raspall. Jo li vaig pentinar els cabells curts i rossos, fent de mare.

—De gran vull ser perruquera.

—Ai, bonica, el destí et depara coses més grans!

Finalment, els ulls se'm van obrir, però només un segon. La llum es va escolar per l'escletxa i vaig fer una ganyota. Els vaig tornar a tancar de seguida.

—Scarlett —vaig sentir que deia en Jeremy—. Ei, ho podries tornar a fer, això? Scarlett, obre els ulls.

Ho vaig intentar, però la seva veu sonava encara més lluny, i vaig tornar a perdre el coneixement.

Estava asseguda amb en David, en Gregory, la Linda i la Freya, esperant que els meus pares tornessin. Aquell dia la casa era plena de gent, però nosaltres érem els únics que estàvem quiets, llegint. En Jeremy corria per l'habitació i va sortir per la porta, empaitant l'Evelyn. Jo m'hi volia afegir, al joc, però havia de llegir.

—Tieta Linda, quants dies falten perquè faci quatre anys?

Sabia que s'acostava el meu aniversari i llegir sobre el tema ho feia tot encara més emocionant.

Ella no va alçar els ulls del llibre, però em va contestar:

—Vint-i-un.

—En tinc moltes ganes!

—Nosaltres també —va dir en Gregory, acaronant-me els cabells.

—La meva filla es posarà bé? —va dir la mare. Semblava cansada, com si no hagués dormit des de feia moltes setmanes.

Vaig intentar recordar el somni, però l'únic que podia visualitzar era en Jeremy perseguint una nena que no havia vist mai abans. Sí que hi havia coses que recordava: la mare pentinant-me, però tenia un aspecte diferent. Tots els que havia vist tenien un aspecte diferent. No reconeixia ningú, tret d'en Jere.

—Ha obert els ulls —va dir en Jeremy—. Es posarà bé.

Una altra veu que no vaig reconèixer va contestar:

—És molt bon senyal que els hagi obert, però encara queda força camí per recórrer. Deixem-la descansar.

Jo no volia descansar més. Volia despertar-me del tot. Encara no havia sentit la veu del pare, i necessitava saber que estava bé. Vaig invertir tots els meus esforços a obrir els ulls, però no va servir de res. La foscor va tornar a engolir-me.

La sala gran era l'espai més bonic que havia vist mai, sobretot perquè es trobava en un magatzem enorme de color gris lleig. El terra estava cobert de fulles i flors vermelles precioses, i la mama va dir que ho havia fet perquè jo era especial. La meva festa seria la millor que s'hauria celebrat mai. Hi havia espelmes pertot arreu, de manera que hi feia molta calor.

—Ostres! —vaig dir, aferrant-me al meu peluix.

El papa em va allargar la mà. Estava palplantat al bell mig de l'habitació, davant d'un cercle de pedres ple de fulles verdes.

—Vine, amor.

M'hi vaig acostar i vaig mirar al meu voltant. Havia vingut tothom, i anaven vestits tots de blanc. Jo també.

—On és la mama? —vaig preguntar.

—Aquí, nineta especial —va dir ella, entrant a l'habitació. Tothom es va moure per formar una gran rotllana al voltant de nosaltres tres, la mare, el pare i jo.

En Jeremy va estirar el braç d'algú, però no vaig poder veure qui era perquè la tieta Linda els tapava. Semblava espantat i les llàgrimes li rodolaven galtes avall. En Jeremy era fort, i mai no l'havia vist plorar. Feia que me'n vinguessin ganes a mi també. Allò ja no m'agradava. Tothom em mirava des de dalt. Eren molt alts. Jo tenia por. Tot allò feia por.

Vaig mirar els meus pares.

—Ara ja podem tornar a casa? —vaig preguntar, amb el llavi inferior tremolant.

La mare va brandar el cap.

—No, bonica. Ha arribat el moment.

Tothom xisclava. Les flames eren més altes que el papa. Vaig començar a plorar i el cos em tremolava.

—Mama! Mama!

No sabia on era la mare. Tenia massa calor i vaig caure a terra. Volia que els meus pares em vinguessin a recollir, però no veia on eren quan l'incendi havia començat.

Algú em va agafar quan m'estava adormint.

Em vaig despertar d'un sotrac, però encara estava a les fosques. Què havia estat, allò? Tenia una sensació absolutament terrorífica a la boca de l'estómac.

—Em sents? —va preguntar la mare, acaronant-me els cabells—. Veig que se't mouen els ulls. Intenta obrir-los, amor. —Intentar-ho havia estat l'únic que havia fet mentre estava inconscient. «Au, va». Els vaig forçar a obrir-se, i aquest cop van respondre—. Oh, Scarlett! —Una llàgrima li va rodolar per la galta—. Gràcies a Déu que estàs desperta. Ara tot anirà bé.

Vaig assentir a poc a poc i vaig somriure. Tenia la sensació que em colpejaven el crani des de dins, i tenia la gola més seca que un desert.

—Aigua? —vaig raucar.

Al cap d'un segon, en Jeremy ja era al meu costat amb un got d'aigua i una palleta.

—Realment t'encanta ser el centre d'atenció, oi? —va dir fent broma, però jo vaig veure l'alleujament als seus ulls. Vaig xuclar la palleta fins que l'aigua em va baixar pel coll amb facilitat i empassar-me-la va deixar de fer-me mal.

—Papa? —vaig preguntar en acabat.

—Està bé, el tenen en observació perquè tenia una contusió lleu, però està bé. Al matí l'hem portat aquí perquè et veiés, i el metge diu que si el resultat de les últimes proves és satisfactori, li donaran l'alta aquest matí.

Gràcies a Déu que estava bé.

—Què ha passat?

—Un imbècil s'ha adormit al volant i ha provocat un xoc en cadena de sis cotxes —va respondre en Jeremy.

Jo recordava els sorolls de la col·lisió i els xiscles, però res més.

La mare va fer cas omís del seu llenguatge ornamentat.

—Miraculosament, no hi ha hagut víctimes mortals. Tu has estat la que s'ha endut la pitjor part.

—Sempre ha estat una exagerada.

La mare li va dirigir una mirada severa.

—Jeremy, ves a buscar un metge, sisplau.

El meu germà es va acomiadar i va sortir de l'habitació.

—Et trobes bé?

—Tinc mal de cap, però estic bé. He tingut un somni molt estrany mentre estava inconscient.

—Ah, sí? De què?

Vaig arrufar el front.

—Mmm... un edifici on feia molta calor, tothom de blanc, en Jeremy perseguint algú. No me'n recordo gaire. —Em notava el cervell fregit—. Heu pres mal, tu i en Jeremy?

La mare va prémer els llavis un instant, i tot seguit em va acaronar els cabells.

—Només blaus i uns quants talls. Vaig a veure on s'ha ficat en Jeremy i li diré al metge que s'espavili —va dir, posant-se dreta, i va sortir apressada de l'habitació.

 

 

—En vols, Noah? —em va preguntar en Chris, allargant-me una ampolla. I jo que em pensava que els meus pares havien exagerat sobre els adolescents. La meva vida d'abans s'havia desenvolupat dins d'una bombolla. Passava la major part del temps amb un grupet d'amics, passejant, fent senderisme, pescant, acampant i construint. No estava preparat per emborratxar-me al parc, ni de bon tros.

—Gràcies —vaig dir. En vaig fer un glop i la vaig passar. La idea era integrar-me i fer amics, i tenia la sensació que, si els demanava que deixessin l'alcohol i que vinguessin amb mi a explorar, això faria l'efecte diametralment contrari.

—Quan torna, la Scarlett? —va preguntar.

Genial. Se suposava que sortir amb en Chris i en Bobby m'havia d'ajudar a no pensar-hi. Estava ansiós perquè tornés a casa. El mòbil se m'havia espatllat i me l'havia fet arreglar, però quan finalment me'l van retornar, no hi havia cap missatge seu. De tota manera, tornaria a ser a casa aviat.

—Aquesta tarda. Em pensava que ja haurien tornat, però no m'han dit res —vaig contestar.

En teoria m'havia d'escriure en arribar a casa i jo hi havia d'anar. Això hauria d'haver estat cap a les dues de la tarda, però ja eren les sis i res. Igualment, la Scarlett m'havia avisat que a la seva família els encantava xerrar, o sigui que era possible que s'haguessin quedat amb els avis tot el dia i tornessin a casa al vespre. No volia fer nosa.

—L'has trobat a faltar? —va preguntar amb un somriure burleta. Jo no entenia per què sentien la necessitat de fer-me la punyeta amb una cosa com aquesta. Sí, trobava a faltar la meva nòvia, i no em feia por admetre-ho.

—Molt —vaig respondre.

No hi van insistir quan van veure que no m'importava el que pensessin.

El mòbil em va sonar al cap d'una hora, quan una altra ampolla sortia de la motxilla d'en Bobby. M'era igual qui fos, sempre que em salvés de beure aquell líquid horrible.

—Digui? —vaig fer, contestant un número que no reconeixia.

—Noah, soc la Marissa.

La seva veu, calmadament lúgubre, em va provocar un calfred. Em vaig posar dret i em vaig allunyar unes passes per sentir-la bé.

—Marissa? Va tot bé?

—Som a l'hospital. Hem tingut un accident quan tornàvem a casa. La Scarlett... està bé, estable, perdent la consciència a estones, però crec que hauries de venir —va dir. Finalment, la seva veu va delatar l'ensurt que l'aclaparava.

No hi podia anar. El meu cos amb prou feines funcionava. Tenia els músculs agarrotats, immòbils. Tenia fred.

«Estable, perdent la consciència a estones»? Allò volia dir que havia passat alguna cosa greu. Només es feia servir la paraula «estable» quan la situació havia estat delicada, però en aquell moment havia millorat.

En Chris i en Bobby es van aixecar i se'm van acostar, dedicant-me tota la seva atenció.

—La Scarlett i en Jonathan anaven a la banda del cotxe que ha topat contra els arbres. Estan bé, però necessiten descans i vigilància mèdica.

Em notava el cor a mil. M'havia dit que la Scarlett estava «estable».

—No està desperta?

—No, ara mateix no, però abans s'ha despertat.

No em conformava amb allò. La volia desperta, desperta del tot, enraonant, per creure'm que tot aniria bé. Havia d'anar amb ella.

—Vinc de seguida. Necessiteu res?

—No, gràcies. És a la planta de pediatria. En Jeremy i jo també hi serem.

—D'acord, fins ara —vaig dir, i vaig penjar.

—Què passa? La Scarlett està bé? —va preguntar en Bobby.

—Sí, han tingut un accident. Està bé, pel que sembla, però hi he d'anar.

En Chris em va seguir quan vaig arrencar a córrer cap a la tanca del parc.

—Espera, Noah. Hauríem de venir, nosaltres, també?

—No crec que m'hi deixin entrar ni a mi. —Em vaig aturar en arribar a la bicicleta—. Mireu, us trucaré quan arribi i sàpiga més coses. Ho podreu explicar a l'Imogen?

«Pareu de xerrar amb mi! He d'anar amb ella!».

—Sí, és clar —va respondre en Bobby—. Fes-nos saber com està i digue-li que anirem a veure-la quan ens deixin.

—Ho faré —vaig dir mentre muntava a la bici—. Fins després.

Vaig tornar a casa, pedalant tan de pressa com vaig poder. Mai de la vida havia passat tanta por. Vaig obrir la porta de cop i vaig cridar:

—Mama? Papa? Finn?

Estava desesperat per anar amb ella, més desesperat del que mai m'hauria pensat que podia estar. No m'agradava fins a quin punt la Scarlett començava a importar-me.

—Noah, què passa? —va preguntar la mare, agafant-me el braç. El pare i en Finn també van sortir de la cuina.

—La Scarlett ha tingut un accident. És a l'hospital.

A la mare se li va desencaixar el rostre.

—Déu meu. Com està? Ho saps?

—Només sé que està estable. I que abans s'ha despertat. —Vaig notar el pessigolleig de les llàgrimes pujant-me per la columna vertebral. No pensava plorar—. Hi hem d'anar.

—I tant! —va dir el pare, amb la cara blanca—. Tothom al cotxe!

No m'hi vaig oposar quan tots van decidir venir. És clar que vindrien. El pare va agafar les claus i vam córrer cap al cotxe.

—Qui t'ha trucat? —va preguntar la mare quan ja érem a la carretera.

—La Marissa.

—Què t'ha dit?

—Només això. M'ha explicat que han xocat contra uns arbres i que, no ho sé, han perdut el control o alguna cosa ha topat contra ells. La Scarlett i en Jonathan n'han sortit ferits, però ell està despert i ella no, ara mateix.

No volia admetre el terror que sentia.

—Però ha estat desperta. És bon senyal —va dir en Finn—. Es posarà bé.

«S'ha de posar bé».

—És clar que sí —va dir el pare—. Ara res de pensaments negatius. L'optimisme és clau.

Va posar la ràdio i el so va envair el cotxe. No em va animar. Sabia que havia de ser optimista, i normalment me'n sortia prou bé, però res no m'havia importat mai tant com ella. La Scarlett tenia alguna cosa, tan pura, divertida i innocent, que arribava al fons del meu ésser i se m'aferrava a l'ànima.

Ni tan sols se m'havia presentat l'oportunitat de fer el que volia.

L'hospital estava sumit en un silenci esgarrifós, i el tuf de productes químics m'atacava el nas. A casa fabricàvem els nostres propis productes de neteja i no n'hi havia cap que em fes llagrimejar ni regirar l'estómac. Ens van dirigir cap a una sala d'espera propera a la seva habitació. Jo la volia veure, assegurar-me que es posaria bé, però no em van deixar passar.

Ens van dir que estava millorant i que havia estat desperta. Per molt que hagués estat desperta, jo cada vegada estava més amoïnat. La seva ment descansava després d'un cop al cap, però, de moment, totes les proves del dia havien tornat a la normalitat. Es despertaria quan estigués preparada, però l'espera era una tortura. La Scarlett s'havia de despertar aviat.

La necessitàvem més del que es pensava.

 

 

Em vaig despertar amb la visió del sol entrant a raig a l'habitació i la mare mirant-me.

—Hola —va xiuxiuejar.

—Hola. Com estàs? I el pare? I en Jeremy?

—Tots estem bé. I tu?

—També. Quina hora és?

—Gairebé les nou. Aviat donaran l'alta al pare.

—Que bé. —«Tant de bo me la donessin a mi també»—. Mama... en Noah ha vingut?

Em vaig mossegar el llavi inferior per dins amb ànsia, esperant la seva resposta.

—És clar que sí. M'ha dit que tornaria a les hores de visita.

L'alleujament que vaig sentir em va espantar i tot. M'agradava moltíssim. La majoria de les meves amigues tenien nòvios, amb el drama amorós que això comportava. Jo havia decidit que no em preocuparia per les relacions fins que no hagués acabat l'escola, potser fins i tot la universitat, però llavors en Noah havia entrat sigil·losament a la meva vida. Sense drames.

—S'ha tornat boig, patint per si no et tornava a veure.

—Segur que vindrà a les hores de visita?

—Sens dubte —va contestar.

En Jeremy va entrar seguit per un metge que no havia vist abans.

—Scarlett, soc el doctor Thorn. Com et trobes? —va preguntar amb un accent escocès tancat. La seva panxa prominent tocava el llit mentre ell s'inclinava sobre meu amb una llanterna de bolígraf, enfocant-me-la als ulls sense miraments.

—Tinc mal de cap, però em trobo bé.

—D'acord, et receptaré alguna cosa per al dolor. M'alegro que hagis tornat amb nosaltres. Estàvem amoïnats.

—No em puc creure que hagi dormit tantes hores.

—No és estrany quan s'ha produït un trauma —va respondre el doctor Thorn—. Et faré una revisió i et donaré una mica de Tylenol.

Un cop em va haver remenat i encegat amb la llanterna, va marxar per anar a buscar alguna cosa que amb sort alleugés la sensació que m'havia atropellat un camió.

—Puc veure el papa, sisplau? —vaig preguntar. La nit anterior m'havia tornat a adormir sense veure ni el pare ni en Noah.

—Esperem que el Tylenol faci efecte, i llavors aniré a veure si encara està despert —va respondre la mare.

—A quina hora li donen l'alta?

—Després de dinar.

—I a mi?

Va somriure i em va agafar la mà.

—Tan bon punt milloris.

Allò volia dir «d'aquí a una eternitat». No m'agradava quedar-me quieta gaire estona, sobretot al mateix lloc. Mai m'havia agradat, en cap situació. Ja m'havia avorrit de viure a la mateixa casa durant els tres anys que hi havíem estat. Sempre viatjàvem i ens movíem amunt i avall.

—Em trobo bé.

La mare va riure.

—Ah, sí? Relaxa't, Scarlett. Has de donar temps al cos perquè es curi. Vas tenir molta sort, reina. Vam estar a punt de perdre't.

—Ho sento.

—No et disculpis! Descansa i posa't bona.

—D'acord. Pots preguntar si el papa em pot venir a veure ara, sisplau?

Quan els analgèsics van començar a fer efecte, em vaig adormir, tot i que m'anava despertant de tant en tant. Havia dormit hores i hores, però tenia la sensació de no haver aclucat l'ull. El pare estava bé, i em vaig alegrar de veure'l. Havia canviat la seva habitació per la meva i es negava a tornar a casa fins que els feien fora a la nit.

A les dues del migdia començaven les hores de visita. Em vaig incorporar al llit, esperant en Noah. Els meus pares i en Jeremy havien baixat a la cafeteria a fer un mos per dinar i perquè en Noah i jo tinguéssim una estona a soles.

—Scarlett, estàs desperta! —En Noah va córrer cap a mi, es va asseure al llit i em va abraçar—. Estàs bé? Com he patit.

—Estic bé —vaig contestar, enfonsant el cap al seu coll.

Es va apartar, mirant-me de dalt a baix per assegurar-se que no mentia. Em va escrutar tot el cos amb els ulls i les puntes dels dits. Vaig tancar els ulls mentre els seus dits em resseguien les galtes, la mandíbula, la barbeta, el coll. El seu tacte em feia sentir més viva i desperta que mai.

—Estàs bé de debò —va dir, un cop acabada l'exploració.

—Sí, estic bé de debò. Però mentre recuperava la consciència vaig tenir uns somnis molt estranys. No sé què devien voler dir.

Va alçar una cella.

—Segurament no volien dir res. Eren somnis.

—Però eren molt estranys i molt molt reals.

Somrient, va dir:

—D'acord, explica'm què hi passava.

—No els recordo tots, només trossos. La meva mare..., tot i que tenia un aspecte diferent..., em pentinava els cabells. En Jeremy perseguia una nena. Hi havia espelmes pertot arreu. Érem en un edifici antic amb un munt de flors i tothom anava vestit de blanc. Llavors es declarava un incendi. No n'estic segura. Buf, carai, potser sí que no vol dir res!

Tot el que recordava em va semblar ridícul tan bon punt ho vaig haver explicat en veu alta.

Ell em va agafar la mà i me la va estrènyer una mica més fort del normal.

—No pateixis. Potser són records, o potser no és res en absolut, però ara mateix ens hauríem de centrar en la teva recuperació. He pensat que et vindria de gust alguna cosa sana per menjar —va dir, donant-me un paquet d'Oreos.

Vaig agafar el paquet i el vaig acariciar.

—Gràcies! No et pots imaginar el mal gust que tenen les farinetes, la lasanya i el pastís de pastanaga de l'hospital.

Va arrufar el nas.

—Me'n faig una idea. Ja saps quan et donaran l'alta?

—No, però segurament m'hauré de quedar aquí un o dos dies més. Segur que quan comenci el trimestre ja estaré molt millor —vaig dir, arrufant el nas—. Evelyn!

En Noah em va mirar com si m'hagués begut l'enteniment.

—Què dius?

—Evelyn. Així es deia la nena del meu somni. La que en Jeremy perseguia.

—Estàs segura que et trobes bé?

—Sí. Això deu significar alguna cosa, oi?

—No necessàriament, Scarlett.

—Tu no ho saps.

—A veure, has estat inconscient un dia sencer. No crec que sigui bona idea estressar-se per un somni.

—Somnis, en plural. N'hi ha hagut uns quants i, a banda d'aquell en què la mare em pentinava, en la majoria hi apareixia en Jeremy. Però qui és, l'Evelyn?

Ell va arronsar les espatlles.

—Era més petita que en Jeremy, potser més petita que jo i tot.

—Eren somnis.

Segur? A mi em semblaven alguna cosa més. No estava del tot adormida quan els havia tingut, però tampoc del tot desperta. Alguna cosa no encaixava.

—Semblaven més aviat records. —Ell va alçar una cella subtilment—. Escolta, ja sé que ara mateix et penses que dic ximpleries, però, i si no?

—Quines ximpleries, Scarlett? Que en Jeremy perseguís una nena? Segurament ho va fer. Segurament vas veure una sala plena d'espelmes, i segurament la teva mare et va pentinar. No poso en dubte el que dius, però has patit una commoció cerebral i mentre et despertaves anaves encaixant les peces sobre qui ets i què va passar. Els records es van desendreçar i ara estàs feta un embolic.

—Ja, però els records eren d'abans que perdés la memòria.

—Quants anys hi tenies?

—No ho sé. Era petita. No, tres anys. Tenia tres anys, i s'acostava el meu aniversari. Crec.

—Creus? O sigui que en podries haver tingut quatre i estar mig somiant, mig intentant recordar què passava.

Vaig arrufar el front. Era una possibilitat, però em semblava haver recordat els dies previs al meu quart aniversari. Era un aniversari?

—No m'agrada que siguis tan cínic.

Girant-se encara més cap a mi, em va agafar la mà.

—Ho sento, no era la meva intenció. Però és que..., Scarlett, has estat a punt de morir. Has pres mal, i ara mateix t'estàs obsessionant amb un somni. Preferiria que et centressis a trobar el significat dels teus somnis un cop t'hagis recuperat. —Va empassar-se la saliva—. Em pensava que no et tornaria a veure, i només vull que estiguis bé.

Tenia raó. Encara que fossin records d'abans de l'incendi, continuaven sent fragments absurds que no significaven gran cosa. No havia passat res fora del normal. Si més no, res que em vingués a la memòria, de moment. I com que m'havia concentrat tant en en Jeremy i l'Evelyn, tots els altres somnis s'havien esvaït.

—Ja, perdona. És que em pensava que seria una porta per recuperar aquells anys.

Va deixar anar un grunyit.

—No, em sap greu. No vull semblar insensible. Només vull que estiguis bé.

—Estic bé. —Vaig fer el gest de tancar-me la boca amb una cremallera—. Prou de parlar del somni. Què has fet mentre jo estava inconscient?

—Esperar que et despertessis. Patir per si no et despertaves. Contestar malament a tothom. I esperar més i patir més.

—Ho sento.

—No et disculpis per haver tingut un accident.

—És veritat, ho sento.

Vam esclafir a riure alhora, i ell es va repenjar sobre els meus coixins.

—Al meu pare li han donat l'alta?

—Sí, els he vist quan pujava. Bona notícia. Només tu ens has fet patir de mala manera a tots.

—Ho sé. En Jeremy amb prou feines té una rascada, per sort. Això vol dir que soc un bon coixí, eh?

En Noah va arrufar el front.

—Massa aviat? —vaig preguntar, i ell va assentir.

M'alegrava d'haver pogut salvar el meu germà de l'impacte. No hauria volgut que prengués mal.

—Què farem durant la resta de les vacances, doncs?

Ell va arronsar les espatlles.

—Què vols que fem?

—Pel·lis? Quedar amb la colla. Com sempre.

—Sona bé. Però quan estiguis millor.

Li vaig fer una salutació militar, i a ell li va sortir un somriure tan ample que em va fer riure.

En Noah va alçar la mà i va brandar el cap.

—D'acord, fins aquí hem arribat. Has de dormir.

—Creus que somiaré més, si dormo?

Es va inclinar i em va fer un petó als llavis.

—Dorm, Scarlett.

Un cop en Noah va haver marxat, vaig estar entrant i sortint d'un son molt lleuger. Quan m'adormia, veia el titil·lar de les flames, en notava l'escalfor, sentia una veu femenina que no era la de la mare, i veia l'Evelyn. Era molt petita, i preciosa. Jo percebia la seva mirada clavada en mi. Quan em passava per davant corrent amb en Jeremy, em mirava fixament; només durava un segon, però aquella llambregada despertava una familiaritat dins meu, i no era una sensació que pogués oblidar fàcilment.

 

 

—Com està? —em va preguntar en Jeremy tan bon punt vaig tancar la porta de la seva habitació. La Scarlett s'havia adormit poc després que li digués que descansés. La seva recuperació era molt més important que qualsevol altra cosa. Començava a recordar alguns fragments, cosa que a ella l'espantaria i que a mi m'omplia d'ànsia. Però patia per si se'n recordava de sobte. No ens convenia, allò. Teníem massa temps per endavant. Si descobria la veritat de seguida, no voldria venir amb mi.

—Té un comportament estrany —vaig respondre.

—Sempre ha estat una rareta.

Em vaig asseure al seu costat, a les cadires que hi havia davant de l'habitació de la Scarlett.

—Doncs més rareta encara. No parava de parlar d'uns somnis que ha tingut. Pel que es veu, dins del cap de la Scarlett, persegueixes les nenes. —Li vaig dirigir un somriure burleta—. No ho explicaré a l'Amie. —Ell va girar els ulls en blanc—. Coneixes cap Evelyn?

En Jeremy es va quedar glaçat.

—Evelyn?

La coneixia.

—Sí, és el nom que ha dit la Scarlett. La coneixes?

Després d'una pausa, va respondre:

—No ben bé. La Scarlett tenia una nina que es deia Evelyn quan era molt petita. Si més no, crec que es deia així. Es va perdre a l'incendi.

Vaig riure en el moment indicat.

—Doncs es veu que persegueixes nines, als seus somnis.

—Bé, ja ho veig.

—Però en parlava com si fos una persona, de fet.

—Tu mateix has dit que era rareta.

—Sí —vaig respondre, assentint amb el cap—. Però com que semblava una mica alterada pel tema, he pensat que t'ho preguntaria. Devia recordar la nina i la seva ment n'ha fet una persona.

—Això —va respondre ell, visiblement encarcarat. Estava amoïnat—. Està bé, tota sola aquí dins?

—Sí, ara dorm.

—Perfecte. Escolta, baixo a trobar-me amb els meus pares. Han anat a comprar-li més revistes.

Em vaig posar dret.

—I tant! De tota manera, jo hauria de tornar a casa. Ens veiem demà al matí. Digue-li que li trucaré més tard.

—I tant! Fins demà, Noah.

—Adeu, Jeremy.

Vaig sortir de l'hospital sentint-me deu quilos més lleuger sabent que la Scarlett estava bé. Però em va quedar una sensació de tranquil·litat incòmoda pel fet que comencés a recordar.

El meu pare m'esperava a l'aparcament.

—Hola —vaig dir, quan vaig pujar al cotxe.

—Està bé?

—Sí, tot bé. Està desperta i ja torna a ser ella mateixa.

«Li hauria d'explicar això dels records». Era un fet importantíssim, un fet que els de Llum Eterna haurien de conèixer, però la imatge dels seus ulls parpellejant mentre em mirava i el seu rostre esbossant un somriure em va aturar. Em vaig dir a mi mateix que en realitat tant se valia, perquè encara estava desconcertada i gairebé no recordava res. De moment podien passar per somnis.

—Gràcies a Déu! —va dir ell, amb un esbufec d'alleujament—. Ens hauríem volgut quedar tot el dia amb tu, però hem pensat que potser hauria semblat estrany.

—Sí, ben vist. Ha anat bé, i he tingut oportunitats de sobres d'observar en Jonathan i la Marissa.

Havien fet el paper de pares amoïnats a la perfecció. Evidentment, jo entenia que l'havien criat des que tenia quatre anys, o sigui que a la pràctica eren els seus pares, però en sabien molt. Havien mentit al personal hospitalari, donant-los informació enganyosa i identificacions falses sobre la Scarlett. I tot i així, estaven molt tranquils.

—I doncs?

Vaig arronsar les espatlles.

—Res fora del normal. Ningú diria que no són els seus pares. Sembla que se l'estimen igual que a en Jeremy.

—És que no són els seus pares —va dir el pare.

—Ja ho sé.

Va brandar el cap amb el front arrufat.

—Ho sento, Noah. Ser al món exterior em fa posar nerviós. No m'agrada.

—Ni a mi. Costa molt aguantar la comèdia cada dia, però valdrà la pena.

—I tant que sí, fill! Estic orgullós de tu, saps? Al principi no ho tenia clar. No és que no cregués que ho podies fer, però es tracta d'una tasca immensa i sé que ets bona persona. Detestes la falsedat i en Jonathan, la Marissa i en Jeremy estan mentint a la Scarlett dia a dia. Però has fet el que calia, i no trigarem a tornar a casa amb ella i a recuperar la normalitat. Aquí, la vida que fa la gent no té res de normal. Res en absolut!

Jo havia començat a posar-ho en dubte, això. Però no ho podia dir al pare.

—Tens raó —vaig dir, només mentint a mitges.

Hi havia certes coses, això segur. La gent es pensava que era lliure, però en realitat estava governada i lligada per un munt de lleis. Es treballava més de quaranta hores setmanals, i la majoria encara s'ho passava malament per arribar a final de mes, renunciaven a una part del seu salari i feien el que la societat esperava d'ells. Allò era l'oposat a ser lliure, però continuaven enganyant-se. Es pensaven que tenien una veu, però no la feien servir més enllà de votar algú que sabien que els mentia igualment. No tenia ni cap ni peus. La democràcia. La llibertat. Collonades!

Era més que absurda la quantitat de porqueria que la gent es ficava al cos, però valoraven la vida humana d'una manera que Llum Eterna no ho sabia fer. Al món exterior, la Scarlett estaria protegida. D'altra banda, jo no podia evitar qüestionar-me la meva pròpia actitud respecte a la vida humana. Si complia la missió, la Scarlett deixaria d'estar fora de perill. Li faria mal perquè deixaria que els de Llum Eterna n'hi fessin.