Llegir un fragment de
Jo soc l'última Plaça

Màgica. Mítica. Emblemàtica. Autèntica. Modèlica. Una joia. Pura vida. Molt intensa. Un must, vaja. Però plena de borratxos, eh? Ecs. Bacs. I de baralles. I amb algun penjat, esclar. O més d'un. I cada dia més degradada. I quin tuf de pixum i quin soroll a les nits. Diuen tantes coses de mi! Totes banals, totes fondes... Com les llengües dels homes. Com les dels ocells.

Jo soc la Bel i qui ets, tu, que trepitges la meva Plaça per primera vegada?

Fa exactament tres hores que t'espio des de l'Hotel i ja em fa mal la panxa. Em veus, o ets miop? M'agrada observar-te, saps?, així descanso una mica de mi mateixa. Sé que has arribat per la cantonada nord-est: passes curtes, una mica ranques, arrossegant una bicicleta vella, diria que grisa, amb les mans. De cop, ha sonat en Bowie a la teva ràdio i he pensat que els vuitanta van ser el millor del món i que la gorra que portes no et queda pas malament, eh? Ha estat llavors quan t'he vist el somriure: gris, com el dels cínics o els borratxos. Els meus ulls no han deixat de seguir-te mentre recolzaves la bicicleta al banc, et despenjaves la motxilla de l'esquena i, amb les botes mig descordades, allargaves braços i cames com una gatota en zel.

Quin cos més ample.

Has clavat els ulls a les bastides del meu Hotel i m'he fos darrere la columna —no volia que em veiessis les cames de fideu. He deixat els prismàtics a terra i m'he fumat un cigarret-dels-bons mentre un sol alt m'encegava i tu et desfeies en una becaina; quina pau.

Les preguntes se m'acumulen, Nou. Qui ets, d'on vens, per què tens tanta son, t'agrada en Bowie? Faig una calada llarga i el Drac em llepa les mans. Jo l'havia ballat tantes vegades, al Cafè del Sol. Pentino el Drac amb les ungles i ell mou el caparró amunt i avall caragolant-se de plaer, pobrabèstia. Quan li veig el morro inflat penso que m'agradaria ser una mica com ell, sense raça ni família coneguda, lliure, lliure com una mala cosa, amb ganes de cruspir-me el món. Ja li he dit que avui només tinc ulls per a tu, que no arriben cada dia inquilins nous a la Plaça. I encara menys d'aquestes dimensions. Però tu estàs ajagut al banc, no et bellugues, com si se t'hagués adormit la vida. Tens el cos tan mort com les fulles de plataner que cauen sobre el teu cap.

Deixaré passar uns minuts fins que et despertis. Aquí el temps és gelatina, saps? Pots amassar-lo al teu gust, com ho feien els amos de la fàbrica de fils on la iaia s'havia escarrassat a treballar, inventaven torns infames que els molt cabrons no haurien de seguir mai. Pobra iaia i pobres, tots els esclaus del món. Però tot això era abans, i a tu, Nou, no t'importa.

Ara mateix, pels prismàtics, et veig els pèls de la barba. Matolls secs d'una jardinera. Quants dies fa que no t'afaites? Sento com s'esmunyen les guitarres elèctriques de la teva ràdio mentre t'acostes a la Finca groga. Camines sense motxilla ni bicicleta i mires la façana de l'edifici com si fos un fill acabat de parir. Ets un fantasma. Quan te'n tornes al banc em pregunto si ja ho has calculat, que queden només dues hores abans que el vent empenyi la lluna sobre la Plaça i tothom foti el camp. Abans que s'encenguin els sis fanals de pols blanca i el camió de les escombraries ruixi tota la merda enfora. Tota: llaunes, burilles, plàstics, trossos de menjar i petits objectes deixats de la mà de Déu.

Quan arribi aquest moment, espero que hagis trobat un bon lloc per dormir.

Si em necessites, xiula. T'esperaré a l'Hotel: en aquesta ciutat, les cabanes a mig construir són més segures que els edificis cars.

*

Són les dues de la matinada tocades, però no et veig enlloc. El motor del camió de les escombraries m'ha col·lapsat les orelles i se m'ha fos la son. Les pupil·les em punxen. El Drac ronca; el món, en general, també ronca, però això se li'n fot bastant, al meu petaner. Nou, m'encenc un cigarret-dels-bons per oblidar-te. La gola em crema i allargo aquest segon de plaer màxim en què el fum em forada tots els porus del cervell i em preparo perquè els pensaments canviïn de color.

Em poso l'abric i baixo tres pisos, seixanta-vuit graons, ni més ni menys, fins a la Plaça que, a aquestes hores, només fa soroll de coixins i de somnis complicats. M'acosto a la Finca groga; abans he vist com t'hi entaforaves i juraria que segueixes allà. Tot i la foscor, reconec els grafits de la porta de l'entrada, just al costat del Cafè del Sol. Ja fa anys que els vigilo, fins ara cap veí s'ha atrevit a esborrar-los: noms i dates i missatges de guerra i d'amor, que algun dia van ser importants. Tornaré, vaig escriure un dia amb tinta vermella.

Alço els ulls per comprovar si l'àtic té llum i hi detecto una claror fina, humida.

Em fa mal al pit.

No deixo entrar el Drac a la finca, no fos cas que bordés, i creuo els dits desitjant que cap veí em descobreixi. El cor m'escala per la tràquea. Una barreja de son i mareig dolç m'entela els ulls, però el que veig és ben bé el que recordava: les escales velles, les rajoles infectes, les parets esquitxades d'humitat, les boles de pols regargolant-se pel terra, alguna aranya penjada al buit. Que poc consistent, la frontera entre la vida de dins i la de fora, no trobes? Et busco en la penombra, però no veig cap rastre teu. Tampoc al traster, aquest racó de mala mort congelat pel temps, amb la torre de cadires metàl·liques del Cafè, la Vileda consumida i algunes deixalles amuntegades en bosses de brossa al fons de tot.

La vida és com aquestes bosses: si les perforéssim veuríem què ens preocupa i com ens divertim. Però també hi veuríem les nostres vides vulgars, fastigosament ridícules, els embolcalls buits de les pastilles que ens hem fotut per dormir o els tubs de crema amb què ens empastifem per assemblar-nos més als altres o a algú que no existeix.

Quina mena de bossa ets tu, Nou?

El Drac i jo som de les que es llencen migdesfetes en un solar perdut; ningú no ens ha lligat abans d'esclafar-nos-hi. Aquí, a la Plaça, gairebé cap veí no ens veu ni ens sent i, encara que el Drac bordi d'aquesta manera tan seva, s'ha tornat transparent com jo. Quines coses, eh? De petita somiava que me'n feia, d'invisible, i m'agradava tant! Em desfeia en partícules de pols que ballaven quan el sol les il·luminava i des de l'aire ho podia veure tot. Era una deessa de la pols i els meus ulls polsosos no es perdien cap detall: des de la cosa més merdosa fins a la més al·lucinant del món. De petita també m'agradava passar hores mirant la cabellera rinxolada de la mama, que em semblava preciosa, ensumant la cartera de cuir del papa, o recollint filtres dels parterres de la Plaça.

Però això és la vida d'abans i a tu no t'interessa.

Digues, on t'amagues, Nou? Pujo les escales procurant fer passes suaus com les del Drac quan fuig de qualsevol animalot, i m'aturo a cada replà per escoltar com dormen els veïns. El silenci té un color diferent a cada pis. El de l'àtic, per exemple, és de blanc trencat, com els ossos que un dia el Drac es tornarà a cruspir. Per la finestra de la claraboia confirmo que l'Abril, la inquilina de l'àtic, ha deixat el llum encès; deu tenir visita, com tantes nits. A la noia, quan es fa fosc, la sang li bull. M'hi quedo una estona, davant la seva porta, amb les orelles obertes, però l'únic que caço és una rialla que no sé si surt del seu pis o del meu cap. Llavors recordo que he vingut a trobar-te, em caragolo un altre cigarret i pujo les últimes escales.

Tres graons i mig: la porta de més amunt.

L'obro i un cel altiu m'envesteix. Fa anys, algunes nits m'enfilava fins aquest terrat a buscar estrelles perquè aquí a dalt la llum dels fanals no m'empipava tant com a la Plaça. La mama tenia la teoria que el cel és un mirall del que ens passa aquí sota. Les estrelles ens parlen, nena, deia. Era molt mística, ella, bruixota, era, però de nit sempre es quedava clapada per culpa del vi barato, esperant que el papa tornés dels bars, i, esclar, ell no tornava i ella no tenia esma de mirar l'univers. Jo, en canvi, pujava fins aquest terrat a fer l'últim cigarret, sola o amb algun amic; era un refugi molt meu, i matava les hores buscant l'estrella polar o Cassiopea, amb un mapa, però les molt cabrones sempre s'amagaven darrere les nubuloses.