«La ira és un llampec que carrega el Diable. Distorsiona cada membre i articulació
de l'home i fa que se li encengui foc als ulls...».
i
La inspectora Hulda Hermannsdóttir va notar que se li despertava l'interès, tot i
que amb els anys que feia que duia a terme aquella feina havia après que tothom es
posava nerviós durant els interrogatoris, fins i tot els que no tenien res a amagar.
Sempre intimida que la policia es posi a fer preguntes, ja sigui en forma d'interrogatori
formal a comissaria o de conversa informal com la que estava mantenint en aquell moment.
Estaven assegudes, l'una davant de l'altra, dins de la diminuta sala de cafè que hi
havia al costat del menjador per a empleats de la residència de gent gran de Reykjavík
on treballava la dona en qüestió. Rondava la quarantena, duia els cabells curts, feia
cara de cansada i semblava nerviosa per la inesperada visita de la Hulda. Segur que
hi havia una explicació perfectament innocent que ho justifiqués, però la Hulda estava
gairebé segura que aquella dona amagava alguna cosa. Al llarg dels anys havia parlat
amb tants sospitosos que havia adquirit l'habilitat de detectar si li intentaven aixecar
la camisa. Alguns deien que tenia intuïció, però la Hulda odiava aquella paraula,
ja que per a ella era senyal d'una investigació matussera.
—Que com l'he trobada...? —va repetir amb veu tranquil·la—. Que potser no volia que la trobéssim? —Estava tergiversant una mica les paraules
de la dona, però havia de fer avançar la conversa d'alguna manera.
—Què? Sí...
Una lleu olor de cafè (que no podia qualificar-se d'aroma) impregnava l'aire d'aquella
habitació estreta i fosca plena de mobles antiquats i d'aspecte monòton.
La dona tenia la mà recolzada sobre la taula. Quan va alçar-la per tornar a tocar-se
la galta, va deixar una empremta humida sobre la superfície. Normalment la Hulda hauria
estat exultant en veure aquell senyal revelador que indicava que havia trobat la culpable,
però en aquella ocasió no va sentir la satisfacció habitual.
—Voldria fer-li unes preguntes sobre un incident que va tenir lloc la setmana passada
—va continuar la Hulda després d'una petita pausa. Com de costum, parlava una mica
de pressa, en un to de veu amistós i alegre que formava part de la personalitat positiva
que havia adoptat en la seva vida professional, fins i tot quan havia de fer tasques
difícils com la que tenia entre mans. Als vespres, quan estava sola a casa, podia
arribar a professar una personalitat completament oposada quan tenia les reserves
d'energia sota mínims, víctima del cansament i la depressió.
La dona va assentir amb el cap; era evident que sabia perfectament el que passaria
a continuació.
—On era divendres al matí?
—Treballant, que jo recordi —va respondre de seguida.
La Hulda va sentir-se gairebé alleujada en comprovar que aquella dona no estava disposada
a renunciar a la seva llibertat així com així.
—N'està segura? —va preguntar.
Mentre observava atentament les reaccions de la dona va reclinar-se a la cadira amb
els braços encreuats, la postura que acostumava a adoptar durant els interrogatoris.
Algunes persones ho interpretaven com un senyal que es posava a la defensiva o com
una manca d'empatia. A la defensiva? Per favor. Ho feia simplement per evitar que
les mans la destorbessin i la distraguessin quan s'havia de concentrar. I, pel que
feia a la manca d'empatia, considerava que no calia que s'hi impliqués més emocionalment
del que ho feia per naturalesa; la feina ja li passava prou factura. Sempre investigava
amb integritat i amb una dedicació malsana, conscient que fregava l'obsessió.
—N'està segura? —va repetir—. És una coartada molt fàcil de comprovar. Segur que no
vol que l'enxampem dient una mentida.
La dona no va dir res, però el seu malestar era més que evident.
—Algú va atropellar un home amb el cotxe —va dir la Hulda sense embuts.
—Ah, sí?
—Sí, segur que ho deu haver vist al diari o a la televisió.
—Què? Ah, podria ser. —Després d'un breu silenci la dona va afegir—: I com es troba,
l'home?
—Sobreviurà, si és el que pretenia esbrinar.
—No, en absolut... Jo només...
—Però no s'acabarà de recuperar mai del tot. Encara està en coma. Així doncs, sí que
sabia que s'havia produït aquest accident, oi?
—Segurament dec haver-ho llegit en alguna banda...
—Aquesta informació no ha transcendit als mitjans de comunicació, però l'home en qüestió
era un pederasta convicte.
La dona no va reaccionar de cap manera, així que la Hulda va continuar:
—Però segur que això ja ho sabia quan el va atropellar.
Seguia sense mostrar cap mena de reacció.
—Van condemnar-lo a presó fa temps, però ja havia complert la pena.
La dona la va interrompre:
—I què li fa pensar que jo tinc res a veure amb tot això?
—Com anava dient, ja havia complert la pena. Però durant la investigació hem descobert
que això no vol dir que hagués canviat. Veurà, teníem motius per creure que aquest
atropellament no havia estat un accident, així que vam inspeccionar el pis de l'home
per intentar esbrinar el possible mòbil del crim. Va ser aleshores quan vam trobar
les fotografies.
—Fotografies? —Ara sí que la dona estava visiblement alterada—. De què? —Va aguantar
la respiració.
—De nens.
Era evident que la dona sentia la necessitat imperiosa de fer-li més preguntes però
que es reprimia.
—Incloent-hi el seu fill —va respondre la Hulda en resposta a la pregunta que no havia
formulat.
Les llàgrimes de la dona van començar a lliscar-li galtes avall.
—Fotografies... del meu fill —va tartamudejar agafant aire entre sanglots.
—Per què no va denunciar-lo? —va inquirir la Hulda procurant que la pregunta no semblés
una acusació.
—Què? No ho sé. Hauria d'haver-ho fet, és clar... Però veurà, no vaig fer-ho per ell.
Pel meu fill. No podia suportar la idea de fer-lo passar per tot això. Hauria hagut
de... d'explicar-ho a més gent... de testificar en un judici. Potser va ser un error...
—El què, atropellar aquest home? Sí, va ser un error.
—Bé... sí... però... —va afegir la dona després de vacil·lar un moment.
La Hulda va esperar, deixant a la dona un moment per confessar. Però no va sentir
que l'embargués el sentiment habitual de triomf que notava cada vegada que resolia
un crim. Normalment es concentrava a excel·lir en la feina i s'enorgullia de la quantitat de casos difícils que havia anat resolent
al llarg dels anys. El problema era que aquella vegada no estava gens convençuda que
la dona que tenia asseguda al davant fos la veritable culpable d'aquell cas malgrat
les seves accions. En tot cas la'n considerava la víctima.
Mentre sanglotava desconsoladament, la dona va dir:
—L'estava... l'estava vigilant... —Va deixar la frase a mitges, estava massa afectada
per continuar.
—L'estava vigilant? Viuen per la mateixa zona, oi?
—Sí —va xiuxiuejar la dona recuperant el control de la veu gràcies a les forces que
li proporcionava la ràbia—. No li treia els ulls de sobre, a aquell malparit. No podia
suportar la idea que tornés a fer el mateix. Cada nit em despertava per culpa del
mateix malson; somiava que havia escollit una altra víctima. I que... i que... tot
era culpa meva perquè no l'havia denunciat. M'entén, oi?
La Hulda va assentir amb el cap. L'entenia perfectament.
—I aleshores vaig veure'l rondant a prop de l'escola. Acabava de portar-hi el meu
fill amb el cotxe. Vaig aparcar de seguida i vaig observar-lo. Estava xerrant amb
uns nens amb... amb aquell fastigós somriure de suficiència. Va passar-se una bona
estona a prop del pati i jo cada vegada m'anava enfadant més. No havia canviat gens
ni mica; els homes com ell no canvien mai. —La dona va eixugar-se els ulls, però les
llàgrimes van seguir lliscant-li galtes avall.
—Té tota la raó.
—Aleshores, de cop i volta, vaig veure la meva oportunitat. Quan l'home va decidir
anar-se'n, vaig seguir-lo amb el cotxe. Va travessar el carrer. No hi havia ningú,
ningú que pogués presenciar l'escena, així que vaig prémer l'accelerador a fons. No
sé en què estava pensant; de fet, crec que en realitat no pensava. —La dona va tornar
a sanglotar amb força i va enterrar la cara entre les mans abans de continuar parlant
amb veu tremolosa—: No tenia intenció de matar-lo, o com a mínim crec que no tenia
intenció de fer-ho. Simplement estava espantada i enfadada. Què em passarà a partir
d'ara? No puc... no puc anar a la presó. Només ens tenim l'un a l'altre, el meu fill
i jo. El seu pare és un inútil. Segur que no se'n farà càrrec.
Sense dir ni una paraula, la Hulda va aixecar-se i va posar la mà sobre l'espatlla
de la dona.
ii
Van passar uns quants minuts, tot i que a ella li va semblar una eternitat de silenci,
fins que per fi una infermera va entrar a l'habitació amb la menuda en braços. El
cor de la mare va fer un salt com sempre que veia la seva filla a través del vidre.
De sobte va envair-la una onada de depressió i desesperança, però va fer un esforç
titànic per amagar-ho. Tot i que la nena només tenia sis mesos (de fet els feia aquell
dia) i era poc probable que recordés res d'aquella visita, la mare sabia per instint
que era vital que tots els records que tingués d'ella fossin positius, que aquelles
visites havien de ser ocasions alegres.
Però la nena no semblava gens contenta i, per acabar-ho d'adobar, gairebé no va mostrar
cap reacció en veure la noia que hi havia a l'altre costat del vidre. Potser es pensava
que era una desconeguda: una noia estranya vestida amb un abric xop a qui no havia
vist mai abans. Malgrat tot, no feia gaire temps que havia estat en braços de la seva
mare a l'ala de maternitat.
Només li permetien visitar-la dos dies per setmana, però amb allò no n'hi havia prou.
Cada vegada que venia notava que la distància que les separava havia augmentat una
mica més; només tenien dues visites a la setmana i amb un vidre entremig.
La mare va intentar dir alguna cosa a la seva filla; va intentar parlar-li a través
del vidre. Sabia que sentiria la seva veu, però de què li servirien les paraules?
La nena era massa petita per entendre res; el que necessitava era que la mare la bressolés
entre els seus braços.
Lluitant per contenir les llàgrimes, la dona va somriure a la seva filla, dient-li
en veu baixa com se l'estimava. «Procura menjar força», li deia. «Porta't bé amb les
infermeres». Però en realitat l'únic que volia fer era esmicolar el vidre, arrencar
la nena dels braços de la infermera, abraçar-la amb força i no tornar a deixar-la
anar mai més.
Sense adonar-se'n, s'havia anat apropant al vidre. Va colpejar-lo suaument i la boca
de la menuda va dibuixar un petit somriure que li va arribar al cor. Li va caure una
llàgrima que va rodolar-li galta avall. Va tornar a colpejar el vidre una mica més
fort, però aleshores la nena es va estremir i també va arrencar a plorar.
Incapaç de contenir-se, la mare va començar a colpejar el vidre cada vegada amb més
força mentre cridava: «Doni-me-la, vull la meva filla!».
La infermera va aixecar-se i va sortir de l'habitació a correcuita amb la nena en
braços, però la mare va continuar colpejant el vidre i cridant.
De sobte va sentir que algú li posava una mà ferma sobre l'espatlla. Va deixar de
colpejar el vidre i va girar-se per mirar la dona gran que tenia darrere seu. No era
la primera vegada que la veia.
—Ja sap que això no ho pot fer —va dir la dona amb veu amable—. No la deixarem venir-la
a veure si causa tant de rebombori. Espantarà la seva petitona.
Aquelles paraules van ressonar dins la ment de la mare. No era la primera vegada que
les sentia: el millor per a la nena era no formar un vincle gaire estret amb la mare,
si no el temps entre visita i visita se li faria encara més difícil. Havia d'entendre
que aquella situació era el millor per a la seva filla.
Per a la noia res de tot allò no tenia cap mena de sentit, però feia veure que ho
entenia per por que li prohibissin anar a visitar-la.
Quan va tornar a sortir sota la pluja va decidir que quan tornessin a estar juntes
mai no parlaria a la seva filla de res de tot això, ni del vidre ni de la separació
forçosa. Esperava que la petita no se'n recordés.
iii
Ja faltava poc per a l'estiu i els dies eren cada vegada més llargs, però no hi havia
ni rastre de sol, només pluja i més pluja.
La Hulda recordava els estius més càlids i lluminosos, banyats pels raigs de sol.
Tenia tants records; massa, de fet. Li semblava increïble que estigués a punt de fer
seixanta-cinc anys. No era conscient de ser a mig camí de la seixantena, del fet que
els setanta l'esperaven en girar la cantonada.
Acceptar l'edat que tenia era una cosa, però acceptar la jubilació n'era una altra
de ben diferent. No tenia escapatòria; d'aquí a ben poc començaria a cobrar una pensió.
Tampoc no tenia la més petita idea de com se suposava que s'havia de sentir una persona
de la seva edat. La seva mare ja havia sigut una dona gran als seixanta, o fins i
tot abans, però ara que li havia arribat el torn a la Hulda no notava gairebé cap
diferència entre els quaranta-quatre i els seixanta-quatre. Bé, potser últimament
tenia una mica menys d'energia, però tampoc no se li notava gaire. Seguia tenint la
vista força bé, tot i que ja no hi sentia igual que feia uns anys.
A més, es mantenia en forma gràcies al seu amor per la natura. De fet, fins i tot
tenia un certificat que demostrava que no era una dona gran. «Està en plena forma»,
havia afirmat el jove metge (massa jove per ser metge, és clar) durant l'última revisió
mèdica. Però en realitat el que li havia dit era: «Està en plena forma per l'edat
que té».
Encara mantenia la figura i els seus cabells curts seguien sent ben foscos, excepte
per quatre de blancs mal posats. Només era conscient dels efectes del pas del temps
quan es mirava al mirall. De vegades no es podia creure el que veia amb els seus propis
ulls, li semblava que la persona reflectida al mirall era una estranya, algú que preferiria
no reconèixer, tot i que la cara li resultava familiar. Tenia arrugues per tot arreu,
bosses sota els ulls, pell caiguda. Qui era aquella dona i què hi feia, al mirall
de la Hulda?
Estava asseguda a la butaca bona que havia sigut de la seva mare mirant per la finestra
del menjador. La vista no era gaire espectacular; era tot el que es podia esperar
d'un apartament situat a la quarta planta d'un bloc de pisos de la ciutat.
Però no sempre havia viscut allà. De tant en tant es permetia submergir-se una estona
en la nostàlgia pels vells temps, per la vida familiar que havia tingut a la casa
vora el mar a la península d'Álftanes. Es permetia recordar. Allà, el cant dels ocells
era molt més fort i persistent; només calia que sortís al jardí per estar a prop de
la natura. La proximitat del mar provocava que sempre hi fes molt de vent, és clar,
però l'aire fresc de l'oceà, per molt fred que fos, havia sigut la salvació de la
Hulda. Solia anar a la platja del costat de casa, tancar els ulls, deixar que la ment
se li omplís dels sons de la naturalesa (ones trencant, gavines grallant) i simplement
respirava.