Passar de la frescor de l'aire condicionat del vestíbul de l'hotel a la calor xafogosa de la nit no l'ajuda gens a recuperar la sobrietat. Li fa sentir pànic i claustrofòbia. Una suor que sembla alcohol pur li aflora ràpidament a la pell i li humiteja la part baixa de l'esquena. Com pot fer tanta calor a les tres de la matinada? I on és ella? On és ella? Es gira per comprovar si la noia és darrere seu, i la veu deslluïda, ondulada, doble, rere les vidrieres de l'hotel. I llavors veu un cotxe que posa l'intermitent per aturar-se i el ritme cardíac li comença a disminuir. Per fi, ella ja és aquí. Gràcies a Déu. Aquesta nit terrible arriba a la seva fi. Aprima els ulls per enfocar millor i busca la seva familiar cabellera rossa al seient del conductor, però no hi és. La finestreta s'abaixa i ell retrocedeix lleument.
—Què? —diu a la dona morena que hi ha al volant—. Què hi fas tu, aquí? On és la meva dona?
—D'acord —contesta ella—. M'ha fet venir perquè ha begut massa. M'ha demanat que et portés a casa. Au. Puja.
Ell es gira buscant la noia, que en aquell moment surt de l'hotel i se'n va a pas ràpid en la direcció oposada, amb la bossa de mà ben arrapada al costat.
—Tinc aigua. També tinc cafè. Vinga. En un no res seràs a casa.
El gos que la dona té a la falda fa un gruny suau quan ell puja al seient de l'acompanyant.
—Em pensava que havies marxat —diu ell, mentre busca el cinturó de seguretat—. No ho havies fet?
—Sí —respon la dona—. Havia marxat. Però ella em necessitava. En fi. Té, beu. Beu-t'ho tot.
S'acosta l'ampolla a la boca seca, molt seca, i la buida en un moment. Després tanca els ulls i espera arribar a casa.
Una curiositat de la mà de l'equip de Tinc un monstre per veí i L'impostor de cites. És un pòdcast dins d'un documental, és a dir, una mena de podmental. El juny del 2019, la popular podcastera Alix Summer, coneguda per la seva sèrie de pòdcasts Dones, sobre dones exitoses, va iniciar un projecte únic que va titular Ei! Som companyes d'aniversari!, que tracta sobre dones del nostre país que van néixer el mateix dia que ella. A mesura que avançava el projecte, Summer va començar a saber molt més sobre la seva modesta coetània del que s'hauria imaginat mai i, en qüestió de setmanes, la vida de Summer estava destrossada i dues persones havien mort. Un documental absolutament esgarrifós, amb algunes incursions impactants en els racons més foscos de la humanitat: segur que t'ho empassaràs tot en un sol dia.
—Estàs còmoda aquí, Josie?
—Sí. Estic bé.
—Perfecte. Bé. Mentre ho preparo tot, per què no m'expliques què has menjat aquest matí per esmorzar?
—Oh. Eeeh...
—Només és per poder fer la prova de so.
—Sí, d'acord. Bé, he menjat pa torrat. Dues llesques de pa torrat. Una amb melmelada. L'altra amb mantega de cacauet. I una tassa de te. Un de qualitat de Marks and Spencer. D'aquell de la capsa daurada.
—Amb llet?
—Sí. Amb llet.
—Com va? Ho he fet bé?
—Sí. Perfecte. Ja ho tenim tot a punt. Ara comptaré enrere des de tres, i llavors et presentaré, entesos?
—Sí, d'acord.
—Fantàstic. Doncs va, tres... dos... un... Hola, i benvinguts! Soc l'Alix Summer, i això és un programa una mica diferent...
La Josie nota la incomoditat del seu marit mentre s'endinsen en la resplendor daurada del gastropub. Ha passat per davant d'aquest lloc centenars de vegades. Pensament: «No és per a nosaltres». Tothom massa jove. Uns plats escrits a la pissarra de fora dels quals no ha sentit a parlar mai. «Què és bottarga?». Però el seu aniversari ha caigut en dissabte i aquest any no va dir «Oh, una mica de menjar per emportar i una ampolla de vi ja està bé» quan en Walter li va preguntar què volia fer. Aquest any ha pensat en la lluïssor melosa del Lansdowne, en el brunzit de les converses, en el xampany en glaçoneres plenes de gel a les taules de fora els calorosos dies d'estiu, i ha pensat en la petita quantitat de diners que va heretar de la seva àvia el mes passat, i llavors es va mirar al mirall i va intentar imaginar-se com la mena de persona que celebra el seu aniversari en un gastropub a Queen's Park i va dir: «Hauríem de sortir a sopar».
—Entesos —va dir en Walter—. Has pensat en algun lloc?
—Al Lansdowne. Ja saps, a Salusbury Road —va contestar ella.
Ell simplement va alçar una cella i va fer:
—És el teu aniversari. Tu tries.
Ara, ell aguanta la porta i ella hi entra. Es queden aturats un moment al costat d'un rètol que diu «Si us plau, espereu-vos aquí perquè us atenguin», i la Josie fa una ullada als primers comensals del local, amb la bossa premuda contra l'estómac.
—Josie Fair —li diu al jove que apareix amb una llibreta a la mà—. Tenim taula reservada a dos quarts de vuit.
L'home somriu mirant-la primer a ella i després a en Walter, i afegeix:
—Per a dos, oi?
Els acompanya cap a una bonica taula en un racó. En Walter s'asseu en un banc, la Josie, en una cadira encoixinada de vellut. Els donen la carta. Ella ja l'havia consultat abans online per poder buscar a internet les coses que no sabés què eren, o sigui que ja sap què menjarà. I també vol xampany. Tant li fa el que pensi en Walter.
Li crida l'atenció un petit aldarull a la porta del pub. Entra una dona que subjecta un globus que porta imprès: Reina de l'Aniversari. Té els cabells d'un ros blanc, tallats d'una manera que se li mouen com si fossin líquids. Porta uns pantalons amples i un top negre fet de dues peces de tela unides amb cordonets als costats. Té la pell morena i un gran somriure a la cara. De seguida entra un grup darrere seu, més o menys de la seva edat; un va amb un ram de flors; un altre porta unes quantes bosses de regal elegants.
—Alix Summer! —diu la dona en veu ben alta—. Taula per a catorze.
—Mira —diu en Walter, donant-li un lleu cop de colze—. Una altra que fa anys.
La Josie assenteix distretament.
—Sí —contesta—. Almenys ho sembla.
El grup segueix el cambrer cap a la taula que hi ha just davant de la de la Josie. La Josie es fixa que ja hi ha tres glaçoneres, cadascuna amb dues ampolles de xampany glaçat. S'asseuen sorollosament, cridant per veure qui ha de seure amb qui i que no volen seure al costat dels seus marits, per l'amor de Déu, i la dona que es diu Alix Summer els va ubicant a tots amb el seu gran somriure mentre un home alt i pèl-roig que probablement és el seu marit li agafa el globus de la mà i el lliga al respatller d'una cadira. Al cap de poc ja estan tots asseguts i s'obren les primeres ampolles i se serveix xampany en catorze copes aguantades per catorze persones amb els braços bronzejats i braçalets d'or i mànigues de camisa blanca impecable, i tots acosten les copes per fer un brindis, els que estan als extrems es posen drets per poder arribar a l'altra banda de la taula, i tots junts diuen:
—Per l'Alix! Per molts anys!
La Josie es fixa en la dona.
—Quants anys creus que té? —li pregunta a en Walter.
—Ostres, no ho sé. És difícil de dir, avui dia. Potser quaranta i pocs?
La Josie assenteix. Avui ella fa quaranta-cinc anys. Li costa de creure. Quan era jove, els quaranta-cinc li semblaven molt lluny, com una cosa impossible. Pensava que als quaranta-cinc tot seria molt diferent. Però el temps ha passat molt ràpid i no és tal com esperava que seria. Mira en Walter, el seu atractiu que ja s'esvaeix, i es pregunta com haurien estat les coses si no l'hagués conegut.
Ella tenia tretze anys quan es van conèixer. Ell era força més gran; bé, molt més gran, de fet. Tothom va quedar molt sorprès en aquell moment, excepte ella. Casada als dinou. Un fill als vint-i-dos. Un altre als vint-i-quatre. Una vida viscuda avançant de manera molt ràpida i ara, aparentment, hauria d'arribar a una cúspide i després començar a descendir, a poc a poc, per l'altra banda, però no té la sensació que hi hagi hagut mai cap cúspide, sinó més aviat un abisme format per un trauma al qual continua donant voltes i voltes amb un nus de temor a la boca de l'estómac.
Ara en Walter està jubilat, ha perdut molts cabells i també força oïda i vista, i la seva cúspide de la mitjana edat queda tan lluny en el temps i tan sumida en la candent intensitat de pujar la canalla, que és gairebé impossible recordar com era ell a la seva edat.
La Josie demana una coca torrada amb formatge feta i tomàquets secs, i després tonyina tagliata («La paraula tagliata deriva del verb tagliare, que vol dir tallar») amb puré de mongetes cannellini, i una ampolla de Veuve Clicquot («El Veuve Clicquot etiqueta groga és apreciat pel seu sabor intens i torrat»), i després agafa la mà d'en Walter i li acaricia amb el polze la pell amb taques de l'edat i li pregunta:
—Estàs bé?
—Sí, esclar. Molt bé.
—Què n'opines, d'aquest lloc?
—És... bé. Està bé. M'agrada.
La Josie fa un somriure radiant.
—Perfecte —diu—. Me n'alegro.
Alça la copa de xampany i l'acosta cap a la d'en Walter. Ell fa xocar la copa contra la d'ella i diu:
—Per molts anys.
A la Josie li queda el somriure posat a la cara mentre observa l'Alix Summer i la seva colla d'amics, el seu marit pèl-roig amb un braç repenjat al respatller de la cadira de l'Alix, les grans safates de carn i de pa que porten a la taula i que col·loquen davant d'ells com si apareguessin del no-res, el soroll que fan, la manera com omplen cada centímetre d'espai amb les seves veus i els seus braços i les seves mans i les seves paraules. L'energia que desprenen és efervescent, una aurora boreal vibrant i embriagadora de privilegi irritant i esplèndid. I allà, just al mig, hi ha l'Alix Summer, amb el seu gran somriure i les dents blanques, els cabells que capten tota la llum i la cadeneta d'or amb un penjoll que li frega l'os de la clavícula cada vegada que es mou.
—Em pregunto si el seu aniversari també és avui —mussita.
—Pot ser —diu en Walter—. Però és dissabte, o sigui que ves a saber.
La mà de la Josie palpa la cadena que ha portat al coll des dels tretze anys; va ser el regal d'aniversari que li va fer en Walter aquell any. Pensa que potser s'hi hauria de posar un penjoll. Alguna cosa brillant.
En aquell moment, en Walter fa lliscar un petit regal per sobre la taula.
—No és gaire res. Ja sé que vas dir que no en volies cap, però no et vaig creure. —Li fa un somriure, i ella li correspon. Desembolica el regal i en treu una ampolla de perfum Ted Baker.
—Quin detall més maco —diu—. Moltíssimes gràcies. —S'inclina endavant i fa un petó a la galta d'en Walter.
A la taula de davant seu, l'Alix Summer està obrint regals i targetes d'aniversari i donant les gràcies a la família i els amics. Deixa una targeta a sobre la taula i la Josie es fixa que hi ha el número 45 imprès. Dona un cop de colze a en Walter.
—Mira —diu—. Quaranta-cinc. Som companyes d'aniversari.
Mentre les paraules li brollen de la boca, la Josie nota que l'envaeix la punyent sensació de dolor que ha experimentat gran part de la seva vida. No havia trobat mai cap motiu al qual atribuir aquest sentiment; no havia sabut mai què significava. Però ara ja ho sap.
Significa que està equivocada, que tot, literalment tot, en ella està malament i que s'està quedant sense temps per corregir-ho.
Veu que l'Alix s'incorpora per anar al lavabo, i de seguida s'alça d'un salt i diu:
—Vaig un moment al lavabo.
En Walter aixeca la vista del seu meló amb pernil, sorprès, però no diu res.
Al cap de poc, els reflexos de la Josie i de l'Alix estan de costat al mirall que hi ha sobre les piques del lavabo.
—Ei! —diu la Josie, amb la veu molt més alta del que s'esperava—. Som companyes d'aniversari!
—Oh! —diu l'Alix, amb una expressió immediatament cordial i afable—. També és el teu aniversari, avui?
—Sí. En faig quaranta-cinc!
—Ostres! —exclama l'Alix—. Jo també. Per molts anys!
—Igualment!
—A quina hora vas néixer?
—Uf —diu la Josie—. No en tinc ni idea.
—Jo tampoc.
—Vas néixer per aquí a prop?
—Sí, a St. Mary. I tu?
A la Josie li fa un salt el cor.
—També a St. Mary!
—Ostres! —torna a exclamar l'Alix—. Quina casualitat.
L'Alix acosta els dits cap al penjoll que porta al voltant del coll i la Josie es fixa que és una abella daurada. Està a punt de comentar alguna altra cosa sobre la coincidència del seu naixement quan la porta del lavabo s'obre i entra una amiga de l'Alix.
—Ah, ets aquí! —diu l'amiga. Porta uns texans descolorits a l'estil dels anys setanta, un top amb les espatlles descobertes i unes grans arracades d'anella.
—Zoe! Mira, aquesta dona i jo som companyes d'aniversari! Et presento la meva germana, la Zoe.
La Josie somriu a la Zoe i diu:
—Vam néixer el mateix dia, i al mateix hospital.
—Ostres! És increïble —diu la Zoe.
Després, la Zoe i l'Alix es posen a parlar d'una altra cosa i la Josie de seguida s'adona que s'ha esvaït aquell estrany moment de connexió, que ha estat fugaç i intranscendent per a l'Alix, però que per algun motiu té importància i significat per a la Josie, i voldria retenir-lo i tornar-lo a revifar, però no pot. Ha de tornar amb el seu marit i la seva coca torrada, i ha de deixar que l'Alix reprengui la seva festa amb els amics. Per tant, pronuncia un discret:
—Bé, doncs adeu. —I es gira per marxar.
L'Alix li fa un gran somriure i diu:
—Per molts anys, companya d'aniversari!
—Igualment! —diu la Josie.
Però l'Alix no la sent.
A l'Alix li roda el cap. S'ha passat amb els còctels de tequila després de sopar. En Nathan se serveix un whisky, i l'olor d'alcohol li fa rodar encara més el cap. La casa està en silenci. A vegades, quan tenen una cangur plena d'energia, els nens encara no dormen quan arriben a casa, estan inquiets i ben desvetllats. A vegades els troben amb el televisor a tot drap. Però aquesta nit no. La cangur de cinquanta i pocs anys i veu suau ha marxat fa mitja hora i la casa està endreçada, el rentaplats engegat i el gat s'obre camí pel llarg sofà cap a l'Alix, roncant fins i tot abans que la mà de la dona li toqui el pelatge.
—Saps aquella dona que no parava de mirar-nos? —li diu a en Nathan, mentre s'aparta una urpa del gat dels pantalons—. Ha vingut al lavabo. Resulta que avui també fa quaranta-cinc anys. Per això ens mirava tant.
—Caram —diu en Nathan—. O sigui que compartiu aniversari.
—I també va néixer a St. Mary. És curiós, ja saps que sempre he pensat que jo estava destinada a tenir una germana bessona. Sempre m'he preguntat si la meva mare va deixar l'altra a l'hospital. Potser era ella?
En Nathan es deixa caure al seu costat i remou el whisky amb un solitari glaçó, un d'aquells enormes i cilíndrics que es fa amb aigua mineral.
—Ella? —diu amb desdeny—. No ho crec pas.
—Per què no?
—Perquè tu ets guapíssima, i ella...
—Què? —L'Alix no ho troba just. Li encanta que en Nathan pensi que és guapa, però també li agradaria que sabés veure la bellesa en dones amb un atractiu menys convencional. Sembla superficial i misogin quan denigra l'aspecte d'altres dones. I llavors ella se sent com si realment no li agradés—. Jo he trobat que era molt maca. Amb uns ulls tan marrons que són gairebé negres. I aquells cabells ondulats. De totes maneres, és estrany, oi? La idea que dues persones hagin nascut al mateix lloc i al mateix temps.
—No gaire. Segurament van néixer deu nadons més aquell dia a St. Mary. O potser més i tot.
—Però coneixe'n un d'ells... El dia del teu aniversari.
Ara té el gat arraulit a la falda. Amb les puntes dels dits li acaricia el pèl del voltant del coll i tanca els ulls. L'habitació li torna a donar voltes. Obre els ulls, es treu el gat de la falda i corre cap al lavabo del passadís, on vomita violentament.
La Josie es desperta de sobte d'un somni poc profund, un somni tan proper a la superfície de la seva consciència que gairebé el pot controlar. És al Lansdowne. També hi ha l'Alix Summer, que la crida perquè s'uneixi a la seva taula. La taula està adornada amb uns enormes bols de fruita. Els seus amics se'n van. El pub està buit. L'Alix i la Josie seuen davant per davant, i l'Alix li diu: «Et necessito». I llavors la Josie es desperta.
Són els autobusos.
Els autobusos sempre la desperten.
Viuen just al costat d'una parada d'autobús en un carrer brut i molt transitat entre Kilburn i Paddington. Les grans cases victorianes d'aquest carrer van ser construïdes, segons una pàgina web d'història local, el 1876 per comerciants adinerats. Antigament, el carrer conduïa al balneari de Kilburn Priory, i segur que hi ressonaven les rodes dels carruatges i hi repicaven les peülles dels cavalls. Ara, totes les grans cases del carrer s'han dividit matusserament per convertir-les en apartaments, i l'estucat de les parets exteriors és del color dels diaris vells per culpa de l'interminable trànsit que passa per allà. I els autobusos. N'hi ha tres en aquesta ruta, i passen o s'aturen a fora cada pocs minuts. El xiulet del sistema hidràulic quan frenen a la parada és tan fort, que a vegades el gos s'amaga en algun racó de la casa.
La Josie mira el rellotge. Són les 8.12 del matí. Descorre les gruixudes cortines i fa una ullada al carrer. És a pocs metres de les cares de la gent que hi ha asseguda al bus, que no s'adona de la dona que els espia des de la finestra del dormitori. El gos corre fins al seu costat i ella li acaricia el cap.
—Bon dia, Fred.
Té una mica de ressaca. Ahir al vespre es van beure mitja ampolla de xampany i després van acabar amb una copa de sambuca. Molt més del que la Josie està acostumada a beure. Va cap a la sala d'estar, on hi ha en Walter assegut a la taula del menjador a la vora de la finestra que dona al carrer.
—Bon dia —diu ell, i li fa un petit somriure abans de tornar-se a concentrar en la pantalla de l'ordinador.
—Bon dia —contesta ella mentre es dirigeix a la cuina—. Has donat menjar al gos?
—Oh, i tant. I també l'he tret a passejar.
—Gràcies —diu ella amablement.
El Fred és el seu gos. En Walter no en volia, de gos, i encara menys un de tan petit com el Fred, que és un pomchi. Per això ella n'assumeix tota la responsabilitat, i dona les gràcies a en Walter sempre que l'ajuda amb alguna cosa relacionada amb l'animal.
Es prepara una torrada i una tassa de te i s'arrauleix al petit sofà que hi ha en un racó de la sala. Quan engega el mòbil, hi veu que ahir al vespre va estar buscant l'Alix Summer al Google. Això segurament explica per què somiava amb ella quan s'ha despertat.
Pel que sembla, l'Alix Summer és una periodista i podcastera força coneguda. Té vuit mil seguidors a Instagram i els mateixos a Twitter. La seva bio diu: «Mare, periodista, feminista, tafanera i curiosa professional, fanàtica fracassada del ioga i resident amant de Queen's Park». Després hi ha un enllaç al seu canal de pòdcasts, que es diu Dones, on entrevista dones exitoses sobre la seva vida com a dones exitoses. La Josie en reconeix alguns noms: una actriu, una presentadora del telenotícies, una esportista.
Comença a escoltar-ne un: una dona que es diu Mari le Jeune que dirigeix una empresa internacional de productes de bellesa. La veu de l'Ali quan fa la presentació és vellutada, i la Josie entén per què ha escollit aquesta carrera professional.
—Què escoltes? —sent que pregunta en Walter.
—Res, un pòdcast. És d'aquella dona, l'Alix, que vaig conèixer ahir al vespre al pub. La que va néixer el mateix dia que jo. Es veu que es dedica a això —contesta.
Continua escoltant una estona. La dona que es diu Mari parla del seu matrimoni quan era molt jove amb un home que la controlava. «Controlava tot el que feia, tot el que menjava, com em vestia. Va posar els fills en contra meva. Va posar els amics en contra meva. La meva vida va quedar reduïda al no-res, com si ell l'hagués agafat i n'hagués espremut fins a l'última gota. I llavors, el 2005, es va morir de manera sobtada. I va ser com prémer el botó de "reiniciar" a la meva vida. Vaig descobrir que durant tots aquells anys foscos amb el meu marit, quan em pensava que estava sola al món, hi havia hagut una colla de persones que esperaven en un segon pla que tornés, i hi havien estat tot el temps. I em van recollir i em van portar amb elles».
Top