Al final de cada carta hi trobaràs una petita llegenda que descriu el perfil de l'autora.
En cada cas s'indica, en aquest ordre: el grup ètnic i/o la nacionalitat als quals
s'adscriu; la religió (i si és o no practicant); la renda anual en lliures esterlines
(a juny de 2024, cada lliura equival a 1,18 euros); l'orientació sexual; l'estat civil
o la situació sentimental, i si té o no descendents (sí/no), sense especificar-ne
la quantitat.
El 1973, quan va aparèixer el clàssic de culte My Secret Garden: Women's Sexual Fantasies de la novel·lista Nancy Friday a les llibreries i a les bosses de mà de les dones dels Estats
Units, amb prou feines tenia cinc anys; en tenia set quan va arribar a les dones angleses
de classe mitjana. My Secret Garden va ser la prova que les dones gaudien d'una vida eròtica interior tan rica i diversa
com la dels homes. A la fi hi havia un llibre en què dones normals i corrents, joves
i grans —«tu, jo i la veïna del costat»— parlaven sincerament de l'excitació, la masturbació,
els somnis sexuals i els desitjos. Al seu cap, no hi havia res prohibit.
El que va posar de manifest el llibre de Friday va ser que, per a algunes de nosaltres,
el sexe que tenim al cap pot ser més estimulant que les exercitacions físiques de
qualsevol parella, per molt ardents que siguin. Alliberades de les convencions socials,
de la vergonya, o potser de la por d'incomodar la parella, en la nostra imaginació
ens podem permetre els desitjos més fondos i més transgressors. D'entrada, el llibre
va ser provocador, fins i tot revolucionari, i es va convertir en lectura obligada,
un èxit de vendes multimilionari d'àmbit mundial.
No sé si la meva mare, que era analista informàtica, tenia un exemplar del llibre
de Friday. La nostra no era precisament una llar puritana on aquest tema de lectura
hagués estat mal vist, però per molt liberal que fos la meva infància, no hauria estat
la mena de llibre que la meva mare hauria deixat a la vista. Quan era adolescent,
un dia vaig trobar un exemplar d'Història d'O, la infame novel·la eròtica francesa d'Anne Desclos, amagada sota un coixí del sofà de la casa d'uns
veïns i per descomptat que en vaig llegir algunes pàgines. I quan era molt més petita
recordo haver entrat en una sala en què algú s'havia deixat el televisor encès i que
em vaig quedar parada, fascinada amb una parella a la pantalla que estava enfeinada
en activitats força castes però clarament il·lícites. Encara recordo que se'm van posar les galtes vermelles i se'm va accelerar
el cor, i la vergonya que vaig sentir.
Vaig llegir My Secret Garden per primera vegada quan em preparava per al paper de la doctora Jean Milburn, terapeuta
sexual, per a la sèrie de televisió Sex Education. Les cartes i les entrevistes eren increïblement íntimes i molt crues. La franquesa
total i dolorosa que traspuaven em va impressionar. No estaven polides, ni intentaven
ser literàries; semblaven sortides directament del nucli misteriós de l'anhel femení
més íntim. La imaginació humana té pocs límits, igual que els nostres desitjos i fantasies
sexuals, per molt que se'ls continuï tractant com a tabús. Friday va concebre el llibre
com una reacció a l'objecció d'un editor a una fantasia eròtica que havia inclòs en
una de les seves novel·les, una reacció considerada tan perillosa que el llibre es va prohibir a la República
d'Irlanda. Posar les fantasies femenines al descobert també va provocar preguntes
polèmiques: és que les dones volien fer realitat aquelles imaginacions?, què volia
dir tenir una fantasia que era poc habitual, prohibida o fins i tot il·legal?, què ens podia dir sobre els rols de gènere establerts que s'havien imposat
a les dones?
Les coses han canviat molt en les nostres relacions socials i sexuals en els cinquanta
anys que han passat des que es va publicar My Secret Garden. Els desitjos més íntims de les dones també han canviat? Soc una dona, amb una vida
sexual i fantasies, i m'encuriosia saber de quina manera les fantasies d'un grup tan
divers de dones s'assemblaven a (o es diferenciaven de) les meves.
El llibre que teniu a les mans va començar com una invitació a les dones d'arreu del
món. «Benvolguda Gillian» era una crida perquè les dones compartissin les fantasies,
els pensaments i els sentiments sexuals que moltes de nosaltres guardem al cap, però
dels quals rarament parlem en veu alta. Era una ocasió per recollir les veus de dones
de tot el món en un nou llibre de fantasies per a una nova generació. Els meus editors
van crear un portal perquè les cartes s'enviessin anònimament. I vam esperar... Teníem
moltes preguntes: les dones, trobarien interessant o eròtic posar sobre el paper i
compartir els seus pensaments més íntims amb els altres? Més important encara, què
canviava quan fèiem públic allò que era intrínsecament privat? Com reaccionaria la
gent? Al moment de l'hora límit de lliurament, les cartes omplien vora mil pàgines
manuscrites. Havíem rebut prou entrades per publicar almenys vuit volums. Era evident
que la necessitat hi era.
Per a mi, el sexe no ha estat mai una entitat estàtica sinó més aviat una cosa que
s'adapta i canvia a mesura que creixo i canvio, amb cada nova fase i etapa de la meva
vida. Una part immensa sempre ha consistit en el pensament i el sentiment, no únicament
en l'acte. Com a actriu que soc, per la meva feina se'm pressuposa que tinc permís
per abandonar-me a una realitat alternativa, que és la definició de fantasia. Les
dones que interpreto, en els mons de les quals entro, també tenen vides interiors,
desitjos i fantasies, que són vitals per comprendre què les motiva. I algunes m'han
ensenyat coses sobre el sexe i la sexualitat.
La primera vegada que vaig llegir My Secret Garden, el que més em va impressionar va ser el sentiment de vergonya predominant en les
dones. Per a les dones del 1973, reconèixer els desitjos sexuals íntims elles mateixes,
per no parlar dels altres, estava tenyit de malestar interior. Per força, vaig pensar,
les coses han de ser diferents al segle xxi, oi? Amb més acceptació de les comunitats LGBTQIA+, la indústria milionària de la
pornografia i sèries de televisió com Sex Education, Euphoria i Normal People, que atreuen desenes de milions d'espectadors, aquests han de ser pensaments i converses
que les dones tenen a totes hores? Doncs no ben bé.
Però, i aquest és un però dels grossos: no soc especialista i no estic qualificada
professionalment en aquesta disciplina. El meu ofici és d'actriu, i per això no analitzaré
aquestes cartes, ni oferiré explicacions sobre la feminitat o el sexe en general.
El que sí que puc fer és presentar-vos-les perquè assaboriu aquestes cartes extraordinàries
sense filtre. Les fantasies sexuals sempre m'han intrigat i veig el meu rol en aquest
llibre com a curadora, guiant aquestes veus diverses i increïbles perquè prenguin
forma de llibre. Ha estat una travessia increïble i ha estat molt gratificant veure
que diferents que som, però també com ens assemblem en una punta i l'altra del món.
Aquest llibre és una plataforma per a les veus de les dones que ens permet, en un
absolut anonimat, no sols compartir sinó paradoxalment ser vistes i escoltades. Vull
eliminar el tabú de les fantasies i introduir la positivitat corporal, l'emoció i
la diversió de tot plegat que espero que puguin inspirar aquest llibre, aquestes cartes,
mitjançant la divulgació, la representació i la identificació.
La crida perquè s'enviessin les cartes va desencadenar un torrent de revelacions franques,
sinceres, doloroses, divertides i directament obscenes que eren l'expressió de fantasies
tan riques i variades com les mateixes autores. Cartes de dones que no havien verbalitzat
—ni en veu alta ni sobre el paper— els seus secrets sexuals amb ningú, exceptuant
alguna referència deixada anar entre copes amb una amiga íntima o en un moment d'excitació
amb una parella. Era evident que participar a «Benvolguda Gillian» era, per a elles,
un procés alhora alliberador i il·lícit. Hi havia cartes d'adolescents que encara no havien viscut la seva primera experiència
sexual, de dones solteres atrapades en el cicle interminable de les cites online i
els claus d'una nit; dones exhaustes amb fills petits; dones casades o dones amb relacions
de llarga durada frustrades per la rutina, i dones de seixanta i setanta anys que
creuen que hi ha molt a dir sobre el sexe postmenopausa. Hi havia cartes de dones
de tot el món: de Colòmbia a la Xina, d'Irlanda a Islàndia, de Lituània a Líbia, de
Nova Zelanda a Nigèria, de Romania a Rússia. Cartes de dones que són pansexuals, bisexuals,
asexuals, aromàntiques, lesbianes, heterosexuals i queers.
Com a societat, acostumem a posar les dones en capses, limitant i coaccionant les
seves identitats i els seus rols —la parella sexual seductora, la mare cuidadora,
la professional d'èxit— i, en canvi, el que aquestes fantasies demostren és que cap
dona té una única identitat. Volia alliberar les dones d'aquestes categoritzacions.
I, tanmateix, un llibre ha de tenir estructura i ordre! Això va fer que el procés
de selecció per al llibre fos complicat i fascinador alhora. Vaig trobar un gran plaer
juxtaposant les cartes, creant un sistema i veient com prenia forma en una mena de
ritme que a vegades semblava poètic. Les cartes enviades també m'han fet plantejar-me
la meva pròpia identitat: les etiquetes d'actriu, mare, companya, activista, americana/britànica.
I per això, amb aquest idea al cap i en l'esperit d'aquest projecte, també vaig enviar
la meva carta per al llibre. M'encuriosia veure com hi encaixava; s'hi integraria
naturalment i —això no ho sabrem mai!— s'ajustaria al que la gent pensa de mi?
Em va sorprendre que, actualment, un gran nombre de dones continuïn guardant-se les
fantasies per a elles mateixes. La major part de les que m'han escrit són dones segures
de si mateixes, orgulloses, que assumeixen i celebren el seu poder sexual, però igualment
la major part expressaven un sentiment de vergonya i culpa pel fet de buscar el confort
i la satisfacció sexual. Com escriu aquesta col·laboradora, «sovint em trobo qüestionant-me la vergonya que acompanya els meus desitjos.
Tothom sent vergonya i fa veure que no?». N'hi ha moltes per a les quals les fantasies
sexuals només poden ser secretes. Va ser motiu de reflexió llegir l'experiència de
primera mà de dones que viuen en països en què les normes socials o, en alguns casos,
la llei impedeixen la possibilitat de res que no sigui una relació heterosexual i
el sexe dins del matrimoni. Però fins i tot les aportacions de les societats anomenades
«liberals» parlen del sentiment de «vergonya», «malestar» o «culpa», o de la por o
la reticència a parlar amb la parella d'allò en què realment pensen quan hi estan
practicant sexe o, sovint, quan es masturben soles.
Llegir les cartes em va aportar molt més que una simple perspectiva dins dels mons
sexuals imaginaris de les dones; també em va garantir una mirada a les circumstàncies
en què aquestes fantasies es creen. Per a moltes dones les fantasies omplen un paper
vital com a via d'escapament, un recer de les pressions i les exigències de la feina
i la maternitat, del tedi de la vida diària. Com explica una col·laboradora, les fantasies sexuals fa temps que li proporcionen consol en un matrimoni
solitari: «M'hauria encantat tenir relacions sexuals dues vegades al dia si hagués
pogut, i ell podia passar tranquil·lament sense. Sovint em feia sentir avergonyida per voler sexe, per voler-ho massa
i per expressar els meus desitjos. A partir d'aleshores les fantasies van ser els
meus companys. Moltes tenien temes en què era totalment lliure, espontània i esbojarrada».
Fa patir pensar que aquesta carta sona com si es pogués haver escrit fa cinquanta
anys per a Nancy Friday; en alguns aspectes de les vides de les dones, no ha canviat
res. Per a algunes dones, les fantasies sexuals són un salvavides. Com diu una carta,
«Sento que fantasiejar em dona la voluntat per viure». Per a d'altres, les fantasies
són un mecanisme per augmentar l'excitació i són un afegit, no un substitut, d'una
vida sexual aventurera.
El més potent de totes les fantasies sexuals intencionades és que som les autores
de les històries. Tenim voluntat i tenim control de l'acció, qui fa què a qui i com,
fins al més petit detall elaborat, exquisit, eròtic. Podem decidir fer el que volem,
amb qui fem què, amb tanta gent com vulguem, quan vulguem, sense por, sense crítiques
o conseqüències socials. Crec que això és clau; la fantasia pot ajudar a cristal·litzar els nostres desitjos i les nostres necessitats. Ens allibera perquè puguem
explorar-nos, per experimentar amb la nostra excitació i el nostre desig sense risc
de perjudicar-nos o de ser criticades. La fantasia és un espai segur; no és una representació
del que voldríem que fos real. És molt important que en una fantasia no necessitem
el permís de ningú més que nosaltres; una fantasia és un acte deliberat i, normalment,
totalment privat de memòria i de la imaginació.
Per descomptat, a vegades, quan la realitat falla, entra la fantasia. En moltes cartes
la satisfacció i l'excitació de l'autora està vinculada a sentir-se sexi o al patiment
per com és percebuda. Algunes dones escriuen que són incapaces d'incloure els seus
jos reals en les pròpies fantasies, s'imaginen que són l'home al centre de l'acció,
o una dona desconeguda, o una versió sense defectes d'elles mateixes, «més jove i
amb uns pits més ben posats». És evident que aquestes fantasies sexuals idealitzades
són una forma segura de fugir de l'autocrítica, de la vergonya, i també de la inseguretat
corporal i la falta d'experiència.
Ens podem deixar anar, ser els nostres millors jos, les més sexis, les més ardents,
i parar de patir pel cos «perfecte», el pes postpart o els pèls de les cames. Com
diu aquesta dona: «Em costa discernir què és el que em posa calenta en contraposició
a com crec que m'hauria de comportar. Crec que la meva fantasia número u és que em
facin sentir absolutament desitjada. No pel que és un cos nu i prou, sinó perquè soc
jo i el meu cos».
Aleshores, sobre què fantasiegen les dones i per què? Bé, com veureu, les fantasies
sexuals que vam rebre són tan ricament diverses com les dones que van respondre a
la nostra crida. La vasta influència de la ficció eròtica, com Cinquanta ombres d'en Grey d'E. L. James (2011), en els vostres desitjos íntims és forta i clara, i un altre
factor diferenciador de My Secret Garden, i evidencia senyals d'una societat que conversa amb un lèxic eròtic més ampli. Hi
ha fantasies de BDSM entre adults consentents, tant en el rol dominant com en el submís,
i d'altres de relacionades amb el trànsit entre l'un i l'altre. Fantasies on surten
cordes i plantofades, i pales i fuets, benes i manilles, ofegar i lligar, i taps anals
i vibradors de totes les formes i mides. És interessant que moltes de les dones que
somien que són dominades i cedeixen el control diuen tenir professions que comporten
molta responsabilitat i poder, a més de ser responsables en gran part de mantenir
la casa i la família en condicions. També vaig trobar fascinador que algunes dones
fantasiegin amb ser una hucow, un terme nou per a mi (bàsicament, que et munyin). Moltes més descrivien fantasies
en què tenien relacions sexuals sense protecció i de voler experimentar la sensació
d'un home entrant dintre d'elles. Això marca una divisió generacional: per a la generació
postsida, el sexe amb protecció és la norma. Les generacions successives han crescut
al bell mig de la revolució tecnològica i digital, i això també s'ha manifestat en
la nostra vida eròtica i no únicament en l'accés constant a la pornografia. Algunes
dones veuen l'atractiu d'un robot masculí plenament funcional i altament realista
que pugui satisfer tots els seus capricis sexuals; el que abans era tema de ciència-ficció
avui sembla molt menys fantàstic.
Tanmateix, persisteixen moltes fantasies arquetípiques per la seva popularitat. Aquí
s'inclou una petita fracció dels trios i altres grups sexuals imaginats que hem rebut,
que segons la recerca actual és amb diferència la fantasia sexual més «comuna». De
la mateixa manera, no ens va faltar per triar entre el nombre de fantasies de sexe
a la feina amb un col·lega o amb el cap; el sexe arriscat en què algú et pot enxampar in fraganti; el sexe
voyeurístic, com a participant o com a observadora; el sexe davant d'un públic; el
sexe amb desconeguts; el sexe a l'aire lliure. Potser més inesperades van ser les
fantasies de sexe amb un àlien amb tentacles o un mig humà mig bèstia, que podia ser
un ieti o un faune!
Com a My Secret Garden, un nombre de dones heterosexuals escriuen que els agradaria explorar el sexe amb
una altra dona, però això va acompanyat de sentiments de culpa o vergonya. Per a d'altres,
tanmateix, ser bisexual és una part intrínseca de les seves fantasies, i entre les
cartes recollides aquí n'hi ha que descriuen relacions amb un home o una dona trans,
amb persones andrògines o femenines.
En un to menys festiu, si bé no vam voler incloure cartes que poguessin desencadenar
reaccions traumàtiques, seria hipòcrita no reconèixer que algunes dones tenen fantasies
sobre ser «utilitzades» durant el sexe, o ser segrestades i violades pels seus segrestadors.
En tot cas, és important recalcar que són fantasies; per molt que les dones puguin
imaginar aquestes situacions com un estímul eròtic, és evident que no volen que els
passi res d'això, ni a elles ni a ningú, en la vida real. I aquest és potser l'objectiu
de la fantasia: oferir un espai on puguem imaginar tranquil·lament i representar situacions possiblement perilloses i humiliants en els confins
de les nostres ments i els nostres dormitoris.
Em feia una por horrorosa posar la meva fantasia sobre el paper, no fos cas que algú
fos capaç d'endevinar que era la meva (per no parlar que els meus editors sabessin
més de mi del que jo voldria!). Si soc sincera, crec que hi ha dues facetes en mi,
com potser hi són en moltes dones: la que no té problemes per demanar el que vol i
la que cedeix als desitjos de la seva parella, que està disposada a compartir les
seves necessitats més íntimes, però només si la seva parella inicia la conversa (i
tot i així no totes). És per vergonya? O una indicació que no confiaria en ningú amb
aquest grau d'intimitat? O és que penso que en certa manera val més ser inescrutable
en part? No ens molesta a tots en un cert sentit ser totalment comprensibles?
Com a terapeuta sexual i de relacions, la doctora Jean Milburn, el meu personatge
a Sex Education, segur que argumentaria que és increïblement saludable compartir les teves fantasies
més íntimes amb la teva parella. La Jean diria que aquesta mena de confessió crea
connexió, estimula l'excitació i exposa un grau de confiança que només pot ser beneficiosa
per a una relació sexual. Però ella també té un reguitzell de problemes amb els límits
i no hi confiaria del tot pel que fa a les relacions íntimes, per molt doctora que
sigui. En tot cas, allò és el món de la televisió, i la seva dubtosa brúixola moral
és font de molt d'entreteniment!
Tanmateix, fins i tot al món real, des del moment que la primera temporada va arribar
a Netflix, va quedar clar que hi havia una audiència immensa a punt per a la franquesa
de la sèrie amb tot el que té a veure amb el sexe. No és insòlit que alguns dels personatges,
fins i tot els adolescents, parlin obertament de les seves fantasies més íntimes i
més fosques, i m'hi jugo el que sigui que unes quantes són més recargolades que la
majoria de les que surten a les pàgines d'aquest llibre. La quantitat de cartes que
vaig rebre i l'abundància de detalls íntims explicats indiquen que les dones tenen
ganes d'explicar-se, que volen ser escoltades, vistes i validades, i no ho sé, senzillament
VOLEN. D'aquí ha sortit el títol.
També em va encantar llegir quantes dones acabaven les cartes insistint en el plaer
i l'excitació sexual que havien experimentat mentre escrivien aquestes fantasies.
No teniu ni idea de l'alegria que em dona imaginar-vos a totes, dones belles d'arreu
del món, davant de l'ordinador, teclejant, expressant els vostres somnis sexuals,
i abocant els desitjos, els secrets més profunds, a la pàgina. M'emociona que tantes
de vosaltres assumiu el vostre erotisme i us ho passeu tan bé fent-ho.
Finalment, un apunt sobre la selecció i el procés d'edició. Vull donar les gràcies
a tothom que es va prendre la molèstia d'escriure'm una carta. Les he llegit i les
he tingut en compte totes. Malauradament, per molt que m'hauria agradat incloure totes
les cartes, un llibre de mil pàgines no era una opció viable. Em disculpo si la teva
carta no s'ha inclòs, no té res a veure amb la fantasia que descrivies o amb la qualitat
del teu escrit. El meu objectiu era recollir-ne un ventall tan ampli com fos possible;
de diferents nacions, identitats sexuals, religions i orígens. Com més ampli el tapís
de veus, més bé entendrem com se senten les dones avui dia amb la seva vida sexual.
El nostre primer capítol és, doncs, «Sobre les fantasies», una introducció a aquesta
selecció genial i variada de veus de dones.
Llegir-ne més