Caigut fora del temps

Quan la petita ressenya que sol aparèixer a la contracoberta o a la solapa dels llibres diu allò que un voldria haver escrit, costa -i sap greu i tot- prescindir-ne a l’hora de comentar una lectura:

“Un home i una dona han perdut el seu fill. Ara cinc anys després, ell emprèn un viatge més enllà del temps per intentar connectar amb aquest noi que ja no parla, que ja no somriu… que ja no és.”

I el retall d’una crítica del Die Zeit que apareix a la mateixa contracoberta també és extraordinàriament encertat:

“David Grossman escriu des d’una extrema vulnerabilitat totalment lliure de por (…). Escriu no només per la pròpia supervivència sinó també per la nostra.”

Si a l’impressionant epíleg de Tota una vida Grossman ens confessa que tenia la secreta esperança que mentre durés l’elaboració del llibre no li passaria res al seu fill mobilitzat, i que ja a punt d’acabar-lo el noi va caure, ara, cinc anys després, ens deixa participar del seu dolor, de la seva perplexitat, de la negativa a acabar de creure que el fill no és, que no hi ha un allà on tornar a sentir la seva veu, a sentir-ne l’olor.

Tenia una olor per cada temporada. Olors de terra de les excursions tardorenques, olor de pluja evaporant-se d’armilles de llana, (…). Però la que més m’agradava era la de l’estiu, amb les aromes dels sucs de préssecs i prunes lliscant-li per les galtes.

Caigut fora del temps està escrit en forma de diàlegs –molt sovint monòlegs curts- entre diferents personatges que, a més de l’HOME i la DONA, tenen noms com EL CRONISTA DE LA CIUTAT, LLEVADORA, SABATER, L’HOME QUE CAMINA, VELL MESTRE DE MATEMÀTIQUES,… De tots ells sabrem que tenen en comú haver quedat “orfes de fill o filla”.

És teatre? És poesia? Novel·la no, per descomptat. Ni narració curta.

En mans d’un bon dramaturg com va ser Ricard Salvat amb els textos d’Espriu podria ser un impressionant muntatge escènic. O una peça radiofònica com va ser Under Milkwood de Dylan Thomas (portada al cinema amb gran fortuna i amb la veu de Richard Burton).

El to desolat i disconforme del  Llibre de Job de la Bíblia també hi ressona llunyanament.

El que no és, és un exercici d’estil. Un malabarisme literari. Una exhibició de recursos.

Llegint-lo es té la certesa que l’autor l’ha escrit amb la seva sang, deixant-hi la pell, i com diu el crític que hem citat, des d’una extrema vulnerabilitat.

Tal i com vaig fer en comentar Tota una vida, em plau moltíssim destacar la tasca de Roser Lluch com a traductora. Que bé que ens transmet un text tan difícil de transvasar sense que s’evapori!

Si ja teniu durícies a l’ànima o nafres a mig tancar, llegiu aquest llibre i rellegiu-lo de tant en tant.