El futur d'Europa

Vivim un temps de crisis múltiples, que es desenvolupen amb intensitats variables i a diferents velocitats. La crisi climàtica, que està entrant en una fase d’acceleració, la crisi social (amb un rebuig creixent a la gentrificació de les ciutats i l’ascens de moviments populistes), la crisi energètica (amb moments aguts, com el 2022, alternant-se amb moments de tensa calma relativa), la crisi de les matèries primeres (més intermitent, amb problemes periòdics amb la cadena de subministraments), la crisi de l’aigua potable…

El rerefons de totes aquestes crisis és l’inexorable xoc amb els límits biofísics d’un planeta que, malgrat la seva exuberància, és finit, i la incapacitat dels poders polítics i econòmics per comprendre que l’estratègia del creixement perpetu no es pot estendre per sempre, ni tan sols durant unes dècades més. Quan l’objectiu de les empreses manufactureres passa del creixement a la supervivència, vol dir que alguna cosa va terriblement malament.

I si hi ha una regió especialment mal preparada per aquest canvi de paradigma, és Europa. Envellida, sense recursos naturals remarcables i amb una supremacia industrial més que contestada per les noves potències emergents, com la Xina i Rússia, Europa està patint un ràpid procés de desindustrialització al qual cal posar fre, buscant alternatives veritablement sostenibles i que aprofitin l’autèntic potencial del Vell Continent. Aquest és l’objectiu d’El futur d’Europa: obrir un debat llargament ajornat sobre quin ha de ser el model industrial i de futur d’Europa en un context de policrisi.