Aquests dies he estat llegint, com us vaig comentar la setmana passada, Els convidats, de l’Emili Teixidor. He estat tant immersa en la lectura que fins i tot un dia vaig somiar que jo mateixa era una convidada al casament de la Cinta al seu poble.
La novel·la de la qual parlem avui és l’última publicada per l’autor, el 2010, set anys després de la coneguda Pa negre, i que va coincidir amb la pel·lícula que va augmentar el prestigi de l’Emili Teixidor.
En el meu anterior comentari sobre Sic transit Glòria Swanson deia que hi havia unes coordenades de temps i espai que es repetien en la majoria dels reculls curts: Roda de Ter, i per extensió la comarca d’Osona i la seva capital, la guerra i sobretot la postguerra.
A Els convidats tornen aquestes coordenades que serveixen per col·locar una rica i variada col·lecció de personatges: el terratinent autoritari i brutal i les seves terres i el seu mas amb els parents que hi viuen; el represaliat de postguerra obligat a fer treballs de reconstrucció; el mestre nacional depurat i desterrat a un poblet; el noi jove ambiciós que tant fa d’ajudant dels capellans com d’ajudant del falangista oficial, i que és orfe de pare i fill d’una obrera de la fàbrica a qui escriu, i que aspira a marxar del poble buscant horitzons més amplis; el rector contemporitzador i una mica bonifaci i el vicari jove i intransigent; la vella remeiera, mig curandera, mig bruixa; les falangistes responsables de l’asil on s’apleguen els orfes i els fills i filles de condemnats a mort o empresonats que han de ser “depurats” dels seus orígens i que seran donats en adopció; les autoritats i el camarada escriptor i intel·lectual falangista… I tots aquests personatges, més un estol de secundaris, se’ns presenten de forma brillant amb tots els seus matisos, desitjos, frustracions, pors, enveges, covardies… en un dia a Migdia, Tarda i Vespre (que són els capítols de la Primera Part), per culminar en una Segona Part: “El dia de la boda, unes setmanes després”. Per cert, per què les novel·les no porten índex, si de vegades és rellevant?
El que és més notable d’aquesta novel·la és la complexitat de personatges i situacions en un ambient opressiu que segurament és el que va viure Teixidor durant la seva infantesa i que, en el fons i pel que veig, és el leitmotiv de la seva obra. De manera que l’autor, com tants d’altres, escriu una vegada i una altra sobre el mateix, però al mateix temps de forma diferent per tal de posar de relleu els comportaments humans.
Tot això, servit amb un vocabulari rigorós i exuberant. Sense ser feixuc. Al contrari, fluint amb naturalitat.
No sé si és un prejudici, però aquesta novel·la també he pensat que tenia imatges que podien passar-se al cinema com es va fer amb Pa Negre.