Ai senyor, quina novel·la! L’Empar Moliner fa servir un ritme ràpid, enèrgic, no dóna treva al lector. Pot agradar o no, però de ben segur que no deixa indiferent.
La col·laboradora es guanya la vida fent de “negra” de personatges més o menys mediàtics. Està prou ben relacionada amb el “mundillo”, com diu ella. Ara treballa bàsicament per una “plantació”, però no fa fàstics a cap encàrrec, vingui d’on vingui, si es pot guanyar una “pasta”, que bona falta que li fa.
El cas és que de feina no n’hi falta perquè és bona, sap treure històries i suc d’allà on no n’hi ha, solucionar i corregir textos impossibles de publicar, o deixar-ho tot en bones condicions, ben condimentat i… tothom content!
Per tota una sèrie de circumstàncies ben enrevessades, li toca fer una feina que té tela. La Comissió per la Recuperació de la Memòria Històrica li encarrega que faci un poti-poti que quedi maco i aparent, de la injusta mort d’una víctima de la Guerra Civil: l’Antonieta Gelabertó, filla del Penedès.
Per donar-li brillantor a la cosa, la Conselleria organitza un acte, amb monument a les víctimes inclòs, un vermutet a peu dret i a ple sol (pobres avis que han d’assistir-hi), i una xerrada per donar a conèixer el llibre que s’ha “currat” La col·laboradora. I ja que som al Penedès, quin lloc millor que unes caves per muntar l’espectacle.
A partir d’aquí la història es dispara per camins ben dispars. És com un drac de set caps, on cadascun d’ells té coses a dir i, mica en mica, tot va lligant i posant-se al seu lloc.
La sensació que a mi m’ha deixat és que és un llibre millor del que em pensava que seria de bon principi. A mesura que he anat avançant en la lectura, ha anat convencent-me i agradant-me cada cop més.
És “golfu”, original, dramàtic i divertit alhora.
Té de tot!
Aquí teniu el primer capítol en pdf.