La Mercè Ubach, traductora de la novel·la L’acabadora, ens en fa arribar un comentari molt proper. Us agradarà!
L’acabadora no és una novel·la perfecta, diguem-ho de seguida. Però té tota la força i les virtuts d’una òpera prima: veritat, compromís, i aquella manera generosa de quedar despullat davant del lector que en tants escriptors l’ofici fa perdre més endavant. No és cap novel·la per encàrrec, ni ha estat escrita per guanyar cap premi, però en canvi, a Itàlia, els ha guanyat tots. És un relat escrit per imperiosa necessitat de comunicar, perquè l’autora tenia coses a dir, perquè en tenia ganes. I tot això es nota en el resultat. Perquè Michela Murgia té talent i sap escriure.
Al marge del que la pot fer exòtica als nostres ulls –Sardenya als anys cinquanta, l’ofici ancestral de “l’accabadora”, la dona que ajuda els malalts a ben morir; els “fill’e anima”, una modalitat d’adopció no regulada per l’Estat–, L’acabadora té valor per ella mateixa. Escolteu, sinó, aquestes frases, deixeu-les ressonar: «Com els ulls de l’òliba, hi ha pensaments que no suporten la plena llum. Només poden néixer de nit, on la seva funció és la mateixa que la lluna, necessària per crear marees de sentit en algun invisible més enllà de l’ànima». «Les seves germanes ja eren unes senyoretes i ella jugava tota sola per terra, fent un pastís de fang pastat amb formigues vives, amb la cura d’una doneta. Movien les potes vermelloses en la pasteta, i morien lentes sota la decoració amb flors silvestres i el sucre de sorra. Sota el sol violent de juliol el dolç li creixia a la mà, bonic com ho són de vegades les coses dolentes»