Ara mateix, has acabat el llibre. Fes un repàs ràpid de totes els contes que has llegit i tria el que més t'ha agradat.

1. Defineix el conte amb una o dues paraules.
2. Què és el que t'ha impressionat?
3. És un conte que podria passar avui dia traslladat a alguna altra zona allunyada del món urbà o fins i tot de Catalunya?
4. Què és el que creus que fa que el conte t'hagi agradat especialment? Raona la teva resposta.

I, per acabar, pots definir el llibre amb una o dues paraules o una frase concisa?

Caterina Albert va dibuixar les il·lustracions per a la primera edició dels Drames rurals. Els components pictòrics reforcen la plasticitat i la visualització de les imatges narrades en les històries.

En parelles, cerqueu pintors modernistes catalans les obres dels quals comparteixin trets estètics i/o temàtics amb els Drames rurals. Seleccioneu fragments dels relats i il·lustreu-los amb les imatges que trieu. Després presenteu a classe la vostra proposta.

El quadre Abatiment d'Isidre Nonell n'és un bon exemple.

Isidre Nonell, "Abatiment"
Font: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/0/0e/Nonell_Abatiment.jpg

L'any 1931 van començar les Missions pedagògiques, un projecte cultural per fer arribar l'educació a zones rurals aïllades de l'Estat espanyol on l'índex d'analfabetisme era molt alt. A Catalunya, el projecte va arribar fins a la Vall d'Aran i alguns pobles de la serra del Cadí.

L'equip de pedagogs i professors viatjava a indrets on els habitants mai havien tocat un llibre o vist un quadre. Durant diversos dies el grup posava a l'abast llibres, pel·lícules i organitzava diverses activitats culturals. A desgrat de l'èxit, la Guerra Civil espanyola va acabar amb la iniciativa.

Imagineu que som a la dècada de 1930. A Catalunya s'estan muntant unes Missions pedagògiques catalanes i cal organitzar-ne la primera.

Organitzeu-vos en grups de 4 o 5:

1. Cerqueu primer més informació sobre aquest projecte, sobre els moviments pedagògics a Catalunya i sobre iniciatives similars per situar-vos.
2. Busqueu un poble o un entorn dins dels contes de Drames rurals per anar-hi fer la vostra missió.
3. Planifiqueu què fareu per fomentar la cultura entre els habitants de la zona.
4. Dibuixeu la ruta per sortir de Barcelona.
5. Feu una llista dels materials que necessitareu.
6. Expliqueu la vostra missió amb un Power Point i, quan estigui acabat, ensenyeu-lo als vostres companys.

No oblideu que cada missió constava d'un teatre i una biblioteca ambulants, una petita pinacoteca i hemeroteca, a més de projectors i pel·lícules.

Quines són les missions més elaborades de la classe?

Al 1923, Caterina Albert va ser admesa com a membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Al discurs que va llegir a la cerimònia d'ingrés a la institució va parlar de la seva passió per l'arqueologia i, en especial, per les ruïnes d'Empúries.

"Discurs de Víctor Català a l'Acadèmia de les Bones Lletres, de 1923"

«[...] Que una cordial expansió, una sèrie de petites impresions íntimes és y no altre, lo que vinch a oferirvos sobre Empori; lo matex que podría oferirvos, en definitiva, qualsevol pagès d'aquella encontrada si volgués contar lo que ha vist o somniat, lo que ha sentit o pressentit sota l'agulló d'una curiositat sempre estimulada y jamay satisfeta; la punteta del vel misteriós que ha axecat, tot llaurant, ab la fulla de l'arada; els rastres de la mort que ha descobert, al violar, agosarat, les necròpolis, els altres rastres, més persistents encar, d'una supervivència prodigiosa, en los vestigis de la que fou doble y triple ciutat de la velluria y que are jau colgada -potser fa dos mil segles, -entre les sorres d'or del Golf de Roses. Perque lo cert es que Empori, l'amortallada, es encar un misteri vivent; lo cert es que, com tronch de catalèptich, malgrat ses aparences de cadàver, viu encar d'una vida real e intensa a travers de les centuries y dels malastres; viu d'una vida gayrebé diríam brutalment vigorosa, en tot alló que d'ella resta y en tot alló que l'envolta. Aquesta afirmació semblaría afectació retòrica al viatger cosmopolita que recorregués les víes, arranades de cases - mudes y solitaries sota'l bat del sol, com un desert de visió bíblica, - en lo que s'es posat en descobert d'Empori y les terres magres, sembrades de fragments ceràmichs - aspergis revelador! - en lo que'n resta encar per descobrir; mes, los fills del pahís, los que hem conviscut ab la dorment durant llargues anyades, los qui, conscient o inconscientment, hem reposat y somniat a pler al cayre d'aquexa tomba mitg desclosa, no podem dubtar de la màgica halenada que d'ella se desprèn y que després s'infiltra y condensa, estratificantshi, com si diguessem, en imprevistes concrecions, al fons del caràcter de la gent d'avuy, en sos trets físichs y en ses preocupacions morals, en sos gestes y en ses habituts, en ses coses bones y en ses coses dolentes.

Sí; axí com la mare sent palpitar en ses entranyes la vida de son fill, axí nosaltres nos sentim viure y palpitar en les entranyes de nostra mare Empori; sentim que'ns embolcalla recatadament lo texit protector d'un remot perdurable; sentim que'ns lliga a modalitats inactuals el nexus atàvich, l'element de relació ab la vida originaria, que tramet a nostra sanch, elaborada tot just pera nostre ús particular, glòbuls de primitivisme llegendari, a nostre cor, estrebat en el present, anyorances de llunyaníes infinides, a nostre verb, balbetejant inexpert en les inexperiencies de l'hora, plentut d'ancenstrals assahonaments. Sí, Empori víu en nosaltres y nosaltres vivim d'ella y en ella, que segueix encunyantnos y ressellantnos carn y ànima, talment com encunyava y ressellava ses antigues monedes, que segueix plasmantnos y modelantnos de faysó distintiva, generació rera generació, individuo rera individuo.»

Víctor Català.
Discursos llegits en la "Real Academia de Buenas Letras" de Barcelona en la solemne recepció pública de Víctor Català el dia 14 de gener de 1923. Barcelona: Imprempta «Atlas Geográfico», 1923. Pàgines 26-27.

Imagineu que, per retre homenatge a l'autora, el Museu-Arxiu Caterina Albert/Víctor Català us encarrega dissenyar una ruta literària d'Empúries per a estudiants d'ESO i batxillerat. Per rebre l'aprovació del Museu, heu de lliurar-los una presentació perquè avaluïn la vostra proposta.

Ruïnes d'Empúries.
Font: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/62/Ampuries-ciudad-griega.JPG

Organitzem la ruta? En grups de 4 i amb un Power Point dissenyeu la ruta literària:

1. Penseu quins espais són els més interessants per visitar.
2. Dissenyeu i il·lustreu mapes de la zona.
3. Trieu algun text de Víctor Català.
4. Afegiu imatges.
5. No us oblideu d'afegir informació diversa sobre com arribar-hi, on dormir o on menjar.

Al final, exposeu totes les rutes i decidiu quina és la més atractiva i per què.

A Mosaic (III), recull d'impressions literàries sobre temes domèstics, Caterina Albert escriu "Mon niu" (1905), un text on reflexiona sobre la importància de tenir un espai propi -físic i simbòlic- per treballar-hi i desenvolupar-hi la tasca com a escriptora de manera independent i autosuficient.

Uns anys després, el 1923, s'edità Una cambra pròpia de Virginia Woolf. Es tracta d'una obra transcendental que defensa el creixement artístic i professional de les dones, que fins aleshores havien d'ocupar un discret segon, tercer o quart pla en el panorama públic de les arts (a més del social, és clar).

Coberta, Mosaic (III):Escanejada de l'edició en paper.
Víctor Català, Mosaic (III). Col·lecció "El Cangur". Barcelona: Edicions 62, 2000.

Llegiu els textos següents:

"Mon niu", Víctor Català:

«Jo tinc, com les orenetes, un dolç niuet penjat sota una teulada. No és pas de fang, com el d'elles, però poc n'hi manca. Té l'enteixinat de rajol i llata, les parets emblanquides i el sòl d'humils carreus.

 

És un niu que van fabricar altres -uns altres que comptaven, més que no somniaven-, per sitjar-hi el forment que granava en llurs camps, i que un jorn em deixaren perquè jo hi ensitgés tremolors, angoixes, i esperances, únic forment que llevaven els camps inconreats de mon ànima.

D'aleshores ençà, jo vaig ésser ric d'una mena de riquesa que no pagava contribució: d'una d'aqueixes riqueses que conhorten perquè no són cobejades pels mesquins.

Tenia un niuet sota una teulada, com les orenetes, els ocells sociables que conviuen amb l'home, però que no s'hi barregen; no era el niu oficial, la cambra que tothom franqueja i profana, no; era un niu recollit, íntim, solitari, un niuet meu, ben meu, tot ple de mi mateix i sols per mi mateix visitat; un niu on poder riure, plorar, esperançar, fruir, recatadament, sens que els forans ho veiessin i recontessin pel veïnat, sens que m'ho estronqués la presència d'una ànima balba o indiferent, sens que un amic pràctic pogués endevinar-ho i fer-ne grollera mofa... Un niu ple de belles flors de misteri que jo, únicament, collia; que jo, únicament, flairava... Era, en fi, el niu que tots desitgem en nostre jo d'egoistes impenitents. I amb aquell niu, si en tenia de coses! Més que coses, mons sencers... Mons de resplendors, mons d'harmonies, mons de llibertat. Tenia espais de buidors insondables, tenia deus d'aires purs i fresquívols, tenia horitzons infinits... Tenia les coses grans que enarten els cors grans... i també tenia les coses petites que plauen als petits.

Tenia sota meu un carrer llarg, molt llarg, amb cases blanques i netes a cada banda, amb una plaça plena d'arbres verds, al mig, amb el camp daurat a un extrem i la mar blava a l'altre... Tenia una estesa de teulades mirífiques al davant, amb eixams de finestretes a sota, atractívoles i misterioses com portelles de sagrari, i a sobre, l'abric d'una muntanya embaumada amb l'alè d'espígols i farigoles. Tenia a dalt de la muntanya un cel de glòria que en donava espectacles per a mi sol de cap a cap del dia i de cap a cap de la nit, si no tenia son... Tenia sobre meu, un sostre que m'abrigava, una ventura de sostre que quan plovia era una caixa harmònica; cada gota hi despertava un acord, cada ruixat una simfonia... Tenia a mon entorn un esbart de meravelles, d'aqueixes meravelles vulgars que els beneits menyspreen, però que enlluernen per dins l'esperit que no és orb. Aqueixes meravelles eren records, records meus, de coses meves, o que com a meves estimo; bocins desintegrats de mon ésser per sempre més, però que encar no han romput el cordó del lligament misteriós. D'aquests records, uns són innocents, altres riallers, altres malenconiosos, altres torturadors, però tots traeixen un anhel o tanquen una decepció... Per això em són cars; perquè són assots de vanitats, agullons d'esperances, alambins de grolleries... Aparells de dutxes morals o intel·lectuals que netejaren i enfortiren allò que era brut i feble... Tombes dels morts, moments d'èxtasi o de deliri, però tombes que alegren en lloc d'entristir, perquè, ai d'aquell que no té son propi cementiri! Senyal que mai no ha tingut en si res que visqués...

Tinc... mes ¿per què detallar? Tinc un niuet meu sota una teulada, com les orenetes, un niuet solament, i amb ell tinc totes les riqueses; totes aquelles riqueses que no es compten per milions i que potser per això, els que tenen milions no poden contar-les. Només les conten els pobres com jo, que són uns pobres que no ho són mai ben bé, precisament perquè no hem nascut per a ésser rics.

Un altre dia us explicaré com me la xalo amb mes riqueses.

1 gener de 1905»

Ref: Víctor Català, Mosaic (III). Col·lecció "El Cangur", núm. 285. Barcelona: Edicions 62, 2000. Pàgines 23-25.

 

Una cambra pròpia, Virginia Woolf:

«Ningú no ho hauria pogut expressar amb més claredat. "El poeta pobre d'avui, com el dels darrers dos-cents anys, està tan mancat de recursos com un gos... a Anglaterra un infant pobre té tantes esperances com a Atenes en tenia un fill d'esclaus, d'emancipar-se i d'aconseguir la llibertat intel·lectual d'on neixen els grans llibres." I ja està. La llibertat intel·lectual depèn de les circumstàncies materials. La poesia depèn de la llibertat intel·lectual. I les dones sempre han estat pobres, no tan sols els darrers dos-cents anys, sinó des del començament dels temps. Les dones han gaudit de menys llibertat intel·lectual que els esclaus d'Atenes. Les dones, per tant, per escriure poesia han estat tan mancades de recursos com un gos. Per això he insistit tant en la importància de disposar d'uns diners i una cambra pròpia. Tanmateix, gràcies als esforços de les dones anònimes del passat, de les quals és una pena que no sapiguem més coses, gràcies, estranyament, a dues guerres -la de Crimea, que va permetre a Florence Nightingale de sortir del seu salonet, i la guerra europea, que obrí les portes, ara fa seixanta anys, a les dones en general-, aquests mals comencen a ser superats. Si no fos així, avui no seríeu aquí, i la possibilitat de guanyar cinc-centes lliures anuals, tot que encara és força petita, seria gairebé inexistent.

Però, vejam, em direu, ¿per què dónes tanta importància al fet que les dones escriguin llibres, si, segons tu mateixa has reconegut, això requereix un esforç molt gran, condueix, potser, a l'assassinat d'una tia, et fa arribar tard a dinar i et porta discussions molt greus amb determinats senyors d'allò més respectables? Les meves raons són, ho reconec, força egoistes. Com la majoria de dones angleses no educades, m'agrada molt de llegir, m'agrada devorar piles de llibres. Darrerament la llista s'ha fet bastant monòtona; hi ha massa història de les guerres; les biografies són massa sovint sobre grans homes; en poesia, es detecta, al meu parer, una certa esterilitat, i en la novel·la..., però ja he parlat prou de la meva ineptitud com a crítica de la novel·la moderna i no en diré res més. Per això us voldria demanar que escrivíssiu tota mena de llibres, que no us espantés cap tema, ni trivial ni greu. Per fas o per nefas, tinc l'esperança que aconseguireu uns diners, no gaires però prou per viatjar i no fer res, per rumiar sobre l'esdevenidor del món i el seu passat, per somiar en llibres i passar l'estona repenjades a les cantonades i deixar que el fil de la canya s'enfonsi al riu. De cap manera no pretenc limitar-vos a la novel·la. Si em volguéssiu complaure, i com jo n'hi ha milers, escriuríeu llibres de viatges i d'aventures, llibres d'investigació i erudició, d'historiografia i biografia, de crítica, de filosofia i de ciència. De tot això la novel·la en pouaria un gran profit. És prou sabut que els llibres s'influencien els uns als altres. A la novel·la li aniria molt bé anar de bracet amb la poesia i la filosofia. A més a més, si reflexioneu en qualsevol gran personatge del passat, en Safo o lady Murasaki, o bé en Emily Brontë, descobrireu que són hereves i pioneres alhora, i que han existit gràcies al fet que les dones s'havien acostumat a escriure com a cosa natural; de manera que, encara que només fos com a preludi de la poesia, fer-ho seria per part vostra un servei incalculable.»

Ref. Virgina Woolf, Una cambra pròpia. Trad. Helena Valentí. Col·lecció "Gàrgola". Barcelona: Deriva editorial, 1996. Pàgines 191-194.

Compareu les vostres impressions de lectura en un plafó digital col·lectiu i després escriviu un comentari en què assenyaleu les semblances i les diferències entre els textos.

Caterina Albert va col·laborar amb nombroses revistes de la seva època. Sabeu quines eren i què hi publicà? Aquí en teniu una pista:


Coberta, Joventut.
Font: http://4.bp.blogspot.com/_9q6HCfmIdOc/SSFSWPdgaWI/AAAAAAAAAA0/czyvOG_xpls/s400/riquer.jpg

En alguns casos, com que les publicacions per entregues eren molt populars (i també la manera més efectiva d'arribar als lectors), el format i les condicions d'edició de les revistes influïren en l'estructura i el plantejament d'obres com Solitud i en alguns contes dels Drames rurals també.

Per què eren importants les publicacions per entregues a l'època de Caterina Albert? Podríeu explicar exactament com van determinar la forma d'algunes de les seves obres?

En grups de tres, confeccioneu una graella en què assenyaleu les publicacions periòdiques amb què col·laborà Caterina Albert/Víctor Català, una petita descripció de la revista o diari (per exemple, l'any de publicació, la línia editorial, els principals redactors) i els enllaços informatius que trobeu a la xarxa.

L'obra de Caterina Albert, sota el pseudònim de Víctor Català, és una de les més importants del nostre panorama literari. Creieu que el seu record encara perdura? Quin és el grau de la seva presència avui?

tots, prepareu una enquesta amb vint preguntes generals sobre la vida i l'obra de l'escriptora , sobre activitats al voltant de la seva figura, obres més llegides, obres més venudes, carrers i places amb el seu nom, per comprovar el grau de la seva presència a la nostra època i el de record dels enquestats.

Pregunteu a un mínim de 7 persones i poseu en comú les respostes a classe. A quines conclusions arribeu?